La Butaca

La prometien “irreverent, tansgressora i divertida”, i ho és, molt! Esbojarrada d’inici a fi, ‘La Butaca’ fon amb un equilibri exquisit alguns dels fets cabdals de la Catalunya d’ara fa 300 anys (des del testament de Carles II fins l’Onze de Setembre de 1714) amb una trama dinàmica, oxigenada i farcida de salts en el temps que dóna molt de joc a l’humor. Els T-Atraco Teatre (Joan Valentí i Robert Gobern) suen la cansalada posant-se a la pell de nombrosos personatges excel·lentment caracteritzats. Entre ells, un català de la ceba, un Mosso d’esquadra, Carles II, Rafael Casanova... Els fugaços canvis de vestuari es realitzen darrere d’un solemne teló acordonat a banda i banda. L’escenografia queda pràcticament reduïda a aquests elements i a una butaca que de seguida prendrà un significant protagonisme. Per no aixafar guitarres és preferible no detallar gran cosa més d’aquesta comèdia que, ja ho avancem, delectarà el públic amb les seves agudeses i un final a l’alçada. Una exhibició de gran domini de l’escena i de compenetració absoluta entre dos companys de professió que es retroben a l’escenari després d’un llarg període per separat. Podria molt ben ser que aquest fos el primer capítol d’un nou trajecte conjunt...

Ja fa un parell de mesos, vaig anar a la presentació de La butaca a Barcelona i encara recordo la que van organitzar els de T-Atraco Teatre (Robert Gobern y Joan Valentí “Nan”) a la plaça de Sant Jaume, vestits de Mosso d'esquadra i de Rafael Casanova. Em venia molt de gust veure com continuava això a l'escenari però, com tantes coses per culpa de viure lluny, se'm va escapar. Aquest Carnaval, però, han tingut bolo a Vilanova i he aprofitat. No ho feien en cap  teatre convencional sinó en una societat d'aquestes carnavaleres, en el marc d'un sopar-espectacle. Em va sorprendre la magnitud de l'escenografia, que ocupava una bona tercera part del local. La resta, al voltant de 90 persones força apretades que ja prenien cafè. Entre ells, un home vestit d'indepe, amb barretina i samarreta de fer via. Era Robert Gobern. Quan es van apagar els llums, va anar cap a l'escenari on hi havia un teatret i un Mosso. I ens van explicar on érem: al Palau de la Generalitat, a la porta del Saló on el President era a punt de firmar la DUI. El públic érem públic de debò, uns VIP'S convidats a la signatura, però com que no hi cabíem,  ho hauríem de veure a través d'unes pantalles que "aviat arribarien". A partir d'aquí l'acció esclata i públic i actors emprenem un recorregut trepidant a través de tres segles, endavant i endarrere. Els actors -creadors totals de l'espectacle- fan lluïment d'un molt  bon treball de documentació. Anem a parar al 1700, al 1704 i al 1714. Coneixem el recorregut de Rafael Casanova pel Parlament de Catalunya abans de ser  president. I també a Carlos II, al cardenal Portocarrero, a un adroguer del 1700 i la seva esposa, a l’actual conservador del Museu d’Història de Barcelona... I tot sense escatimar detall en vestuari! No sé què pot passar al teatre, però en un sopar espectacle funciona i molt. La gent, molt animada, participava a tot el que se'ls demanava la mar de feliços. L'obra és divertida i... lúdica! Depèn molt de la resposta del públic perquè sigui una festa i  ho va ser. Penso que es mereixeria una segona versió en clau èpica i 12 actors. Perquè, si li he de trobar un defecte, de vegades sap greu que facin tants personatges i que no puguem  disfrutar-los junts i discutint, quan l'època ho permet.

L'èpica del Tricentenari s'ha acabat però continuen ben actives les funcions que remeten al procés sobiranista. Un exemple és aquest muntatge de T-atraco. No busca per a res activar les emocions; més aviat, vol trobar una connexió franca amb el públic i clamar per la "in-inde-independència" però des de la més sana caricatura. La intel·ligència es mesura per la capacitat de riure's d'un mateix, del que s'és i del que desitja. En aquest sentit, aquesta peça mostra muntanyes senceres de divertida intel·ligència, sense gaire més intenció. Certament, la peça, tot i la voluntat del traç gros, respiraria molt millor si es medís, en certa manera, aquesta desmesura. Que hi hagi un treball més acurat i que no es limiti als ràpids canvis de vestuari i a l'astracanada. Segurament, hi ajuda si hi ha un públic nombrós perquè, entre ell mateix s'anima a riure's de les situacions absurdes i la connexio és més fàcil.Efectivament, La butaca té aire d'un portarreu de "Harry Potter" per la seva capacitat teletransportadora, una clau que permet regirar la història com un mitjó; un bon punt de partida que remet al teatre amb aires fantàstics, que juguen a anul·lar la realitat més prosaica. Qatar-lunya, en aquest sentit, és un malson ben divertit. Com més gran és la il·lusió més creix la desconfiança que els altres còmplices no defalleixin.