L’èpica del Tricentenari s’ha acabat però continuen ben actives les funcions que remeten al procés sobiranista. Un exemple és aquest muntatge de T-atraco. No busca per a res activar les emocions; més aviat, vol trobar una connexió franca amb el públic i clamar per la “in-inde-independència” però des de la més sana caricatura.

 La intel·ligència es mesura per la capacitat de riure’s d’un mateix, del que s’és i del que desitja. En aquest sentit, aquesta peça mostra muntanyes senceres de divertida intel·ligència, sense gaire més intenció. Certament, la peça, tot i la voluntat del traç gros, respiraria molt millor si es medís, en certa manera, aquesta desmesura. Que hi hagi un treball més acurat i que no es limiti als ràpids canvis de vestuari i a l’astracanada. Segurament, hi ajuda si hi ha un públic nombrós perquè, entre ell mateix s’anima a riure’s de les situacions absurdes i la connexio és més fàcil.

Efectivament, La butaca té aire d’un portarreu de “Harry Potter” per la seva capacitat teletransportadora, una clau que permet regirar la història com un mitjó; un bon punt de partida que remet al teatre amb aires fantàstics, que juguen a anul·lar la realitat més prosaica. Qatar-lunya, en aquest sentit, és un malson ben divertit. Com més gran és la il·lusió més creix la desconfiança que els altres còmplices no defalleixin.