L’obra gira al
voltant d’una idea ben engrescadora: una banqueta capaç de captar el grau de compenetració
que hi ha entre la parella de músics que la comparteixen des de fa 20 anys, tot
fent de baròmetre de la seva relació –en aquest cas professional, però
perfectament extrapolable a qualsevol altra–, i de “reaccionar” en
conseqüència, de manera que pot anar encongint-se a voluntat a mesura que també
s’empetiteix l’amistat entre ambdós artistes.

Una original metàfora,
doncs, sobre la dificultat de mantenir la convivència i d’evitar que aflori tot
el que sovint s’hi amaga: el desig de preservar un espai propi, egos latents,
enveges, mals entesos… que es van arrossegant fins al dia que esclaten
irremissiblement. Però, al marge d’aquesta troballa, la trama és més aviat
senzilla i força previsible, i l’obra avança sense grans expectatives,
especialment si tenim en compte altres comèdies de molta més volada que en
certa manera han semblat prendre’s com a referents. Ara bé, també crec que aquí
cal deixar de banda les pretensions i agafar-la com el que és: una comèdia
distreta, discreta i molt apta per a un públic ampli que vulgui passar una bona
estona i, sobretot, gaudir del bon treball interpretatiu de Ricard Borràs i Pep
Ferrer.

Dirigits per l’experimentada
mà de Paco Mir, els dos coneguts actors saben treure prou suc d’uns personatges
que, malgrat els seus conflictes interiors, són més aviat plans, i moure’s amb
desimboltura en aquest difícil equilibri que s’estableix entre les rèpliques
iròniques i un punt pèrfides dels dos protagonistes, i el seu tarannà massa
bonàs o fins i tot una mica babau.

Sense negar que La banqueta ens ofereix més d’un moment
divertit en què sorgeix la riallada, el que predomina durant la funció és un
somriure agradable i complagut.