Si ens deixem engolir
pel paisatge austrotirolès del ciclorama canviant de fons —i una mica
també pel típic barret de la ploma que apareix en una de les miniescenes
de l’obra portat per un dels dos protagonistes— podríem pensar que,
d’un moment a l’altre, sonarà de banda sonora alguna adaptació lírica de
la popular ‘Lorelei’, en honor de la nimfa immortal del Rin. Però no.
El que sona diverses vegades en off a ‘La banqueta’ —i sembla que només
ho perceben privilegiadament un dels dos personatges i els espectadors—
és el violoncel del músic i director rus Mstislav Rostropòvitx que va
estar allotjat en la residència per a músics on Pau i Vladimir (Ricard
Borràs i Pep Ferrer respectivament) —parella artística inseparable a
quatre mans i dos arquets des de fa vint-i-cinc anys— han estat
convidats en un recer de treball per preparar una gira al Japó.

L’autor
Gérald Sibleyras (París, 1961) utilitza aquest marc geogràfic ambiental i
la referència de Rostropòvitx per fer esclatar la tensió acumulada i
amagada entre els dos músics i col·legues a partir de diferències de
criteri no pas sobre grans teories artístiques o musicals —com podria
passar en un espectacle que es vantés de ser pseudointel·lectual— sinó
sobre petiteses quotidianes que es retreuen l’un a l’altre, des de
l’èxtasi que sent un d’ells pel paisatge tirolès que els envolta fins a
l’avorriment de l’altre per haver anat a parar a un cul de món on, per
fer un concert a quatre melòmans arreplegats, no val la pena de posar-se
el convencional esmòquing.