L’acció (més que espectacle) que proposen els de La Veronal és un petit privilegi pels que hi puguin anar. Ja cal que la posin en la seva cartera d’espectacles i que la facin rodar. A Kova, centren la seva atenció a la seva manera de construir el seu gust de dansa (Marcos Morau prefereix no parlar de llenguatge de dansa, li sembla massa pretensiós). Ho fan explicant, punt per punt, els manaments del seu codi. El mateix Morau amb Roberto Frattini, ho expliquen mentre que els ballarins executen i els espectadors comprenen la lògica, com si apareguessin cavitats immenses, rius de bombolles i fils invisibles de marioneta entre els cossos dels ballarins. Deixar el moviment nu permet veure  la ductilitat dels intèrprets, i captar les imperfeccions (quan els cossos es topen mínimament) que habitualment en un espectacle fixat ja apareix plenament depurat. 

El moviment (principalment, estàtic) per a La Veronal, en realitat, és una de les capes dels seus espectacles en què també sumen l’espai escènic (amb els elements icònics); la dramatúrgia textual (a partir de veus en off i textos projectats a fons d’escenari); l’espai sonor; la il·luminació… Tots aquests condiments, juxtaposats permeten maridar la pràctica de la dansa en un camp molt més ampli de les arts, amb referències (més o menys explìcites) del cinema, la literatura, la plàstica… que ho fa altament suggerent. El treball de La Veronal és un punt de trobada de les arts, en un espai abstracte. A Kova, només al final en l’uníson (coreografia dels cinc ballarins en grup), fan una lleugera picada d’ullet a la suma dels elements. Perquè apareix un text en el que revela la paradoxa dels humans d’estar determinats (generació, país, religió, bandera…) per elements que vénen de l’atzar purament. La geografia que planteja Kova és obert, tolerant, que es filtra amb naturalitat i, per això mateix, es converteix en un volcà en erupció que ressitua la dansa contemporània d’avui. A Kova es comprova fins a quin punt l’honestedat de Morau i els seus ballarins és extrema. I això, també aixeca l’esperit.

Després de veure aquesta experiència (com si es pogués mirar pel forat de la porta com Morau explica a nous ballarins les claus del Kova), el que ve més de gust és poder afrontar un nou muntattge de la Veronal ipoder percebre el volum que aportarà a la dansa aquests nous coneixements. Deia Morau, amb la boca petita, que el proper projecte de la companyia serà un híbrid entre dansa i òpera. Hi ha constel·lacions per a descobrir!