Marie de Jongh ens té massa ben acostumats al seu treball elegant i emocional de màscares. És un plaer immens veure com només amb la posició del cos i el moviment es poden percebre els diferents estats d’ànim i les reaccions dels altres personatges a l’escena. Per això, quan entra la paraula (com és el cas d’Ikilimilikilikik o en aquest, Kimu) cau una mica la màgia als peus. De totes maneres, cert, el treball és fi pel que fa a la immensitat d’universos. Comparar la imaginació amb la Natura, permet que la dissenyadora de cases, la senyora O (Ana Martínez), es pugui reinventar. Ella ha perdut cap connexió amb la realitat, amb un teletreball que l’absorbeix i que, quan se sent fràgil, ho resol amb una pastilla de la felicitat, per continuar treballant. Per la seva banda, el narrador (Jokin Oregi) explica aquesta mena de pànic al full en blanc. I la vida va fent el seu camí, des de l’entrada d’una mosca per la finestra.

Marie de Jongh va emocionar amb una narració, potser la més sorprenent, d’Amour en què es parlava de l’amor, de la vellesa, i també d’atrevir-se a defensar un amor, tot i les mirades incòmodes que pugui projectar la societat. Commovia i despertava unes preguntes reveladores. Fa poc, amb Mr. Bo feien una caricatura de la canalla que imposa el seu poder davant dels pares (to i que el protagonista era un aristòcrata amb els seus criats que no el van saber educar, mínimament, en el respecte als altres). Aquesta actitud capriciosa tenia molta més subtilesa que el VIP d’Els Joglars.

La companyia basca troba una clau meravellosa amb la fantasia, i s’atreveix a indagar des de la realitat més ensopida. No és realisme màgic, perquè ni hi ha somni ni deliri, sinó simplement observació i contemplació. L’avorriment, sí, és un fèrtil camp de creació. Pot ser la nena prodigi al piano (Estrella) o aquesta creativa del disseny. La senyora O no s’adona que atrofia la seva imaginació quan l’ha de dedicar a una utilitat molt concreta, pragmàtica, remuneritzable. Té la sort que la Natura la desarma i que, és gràcies a aquesta glopada d’aire, que pot sortir del seu món gris perfecte, endreçat, previsible.