Helena Tornero va anar als camps de refugiats de grècia com a persona. Volia ajudar. La van fer veure que podia ser molt bo cedir les eines dle teatre per ajudar a què eñs refugiats se sentissin més persones. Després d’un workshop els propis refufiats es van donar compte que ells tenien necessitat de posar veu a la seva història i que el seu testimoni superés les fronteres. Així neix Kalimat. Els deu actors, que llegeixen des del faristol, són la veu dels que els testimonis han escrit. A terra, piles de roba creuant una mena de frontera desordenada. Els de Frontex, amb guants de làtex, eviten el contacte. I sí, una música, que traspassa temps i espai. el mateix que tocava el violoncel pel camp de refugiats (i causava estranyesa entre tothom) repeteix l’operació a una cantonada de l’escenari. Helena tornero ha cosit les deu redaccions i ha convençut una tropa d’actors perquè la vida esclati a escena, només a través de les paraules. La finció única, d’ahir al TNC, es va poder seguir per streaming. Els refugiats de Nea Kavala (a tocar d’Idomeni) van poder veure-ho també en directe. Els actors els donaven petons, a través de la càmera, símbol de complicitat. La segona visita de la comitiva teatral barcelonina a Nea Kavala els va enfortir més que per la feina que els poguessin aportar, perquè “havien tornat”. Símplement.

Hi ha algú que demana auxili i les institucions que representen la societat occidental fan el que poden per acallar-lo. Sensació de vergonya, necessitat de revolta compromesa, social, constructiva. Més enllà de les estructures d’Estat. Kalimat com  Mos maiorum (tot i que aquest parla del viatge dels immigrants a la península) clama a escoltar de persona a persona.