Tanquem l’any veient una comèdia de Joan Pera a la televisió. De fet, és el muntatge que es va poder veure, durant moltes setmanes al Teatre Condal la primavera passada. Joel Joan i Hèctor Claramunt tornen a posar Joan era al centre en una comèdia fantàstica, amb un cert aire de Ghost, per allò de conviure amb una persona estimada a través del cos d’una altra persona. Claramunt/Joan ja havien muntat una paròdia molt exagerada amb El pare de la núvia. Ara, converteixen Pera en un polític que no es vol jubilar ni a patades i que quan la Mort la ve a buscar pacta una pròrroga bon particular. De fet, hi connecta amb una certa maledicció del Getzé (el pare de la Isabeló) d’Els Pastorets.

Joan Pera és Francesc Cuéllar quan es veu al mirall. I el personatge, Júnior, és l’antítesi de tot allò que ha defensat sempre el president Magí Folgueroles. Viure sis mesos en el seu cos permetrà comprendre la soledat que ha conrat al seu voltant. En certa manera, la sensibilitat que acaba despertant en la darrera escena ve a ser una preqüela de l’avi Joan que, avi calça en una peça que ha escrit Jaume Viñas, a partir del conte clàssic d’Scrooge, de Charles Dickens. Tot l’any pot ser Nadal manté un equilibri més ben compensat entre els acudits i la improvisació que gasta Joan Pera per divertir el púlic amb l’argument en què hi destil·la una bona fè que el reconcilcia amb el pare de família, que deu ser portes endins. Júnior descarta trobar un antagònic que compensi el pes del personatge de Joan Pera. Tolt va a partir de la seva trama, pràcticament. I ni Fina Rius (Solitud a Stómboli), ni Francesc Cuéllar (Alguns dies d’ahir), ni Paula Vives (Escape room2) tenen prou espai per convertir els seus personatges en una paret en la qual rebotar amb efecte les atzagaiades del Magí Folgueroles. Cert que el gir final, que s’allunya de la comèdia, reconcilia amb el personatge que, per fi, s’ha adonat del seu egoisme crònic.