Donar valor a l’ofici d’encoixinar i reformar cadires. Amb els seus martells i els seus pinzells. Sense pretendre ser artistes si no, únicament artesans de mil recursos. La coreografia inicial de la parella és preciosa. I també ho és quan,jugant, construeixen els quatre personatges que imaginen voldrien cada butaca que han reparat. Els caps d’escuma donen molt joc, tot i que no s’arribin a articular, pràcticament. Amb gairebé res ensenyen les personalitats i la peripècia d’aquesta família que tothom està molt interessat en els seus hobbies però que s’interessen pel joc dels altres. Tot i que cada quadre està ben resolt (amb moments de tendresa, altres de creativitat i de comicitat) certament, acaben sent massa reiteratius i es perd la màgia.

És una bona troballa dotar a cada personatge d’una disciplina artística (màgia, pintura, música i ball) però potser no és necessari que sempre repeteixin tots cada escena. Potser ajudaria si seleccionessin les seves aparicions i es mostressin els moments de solo un cop per intèrpret. Té un final rodó quan els mobles, ja arreglats, queden al mostrador i són els dos artesans els que juguen a seure-hi, com el tradicional joc de la canalla. Com ja passava a Refugi, eviten la paraula però els falta una mirada externa rigorosa que els ajudi a fer lluir més els passatges ben trobats però arrodoneixi la narració, la faci molt més àgil. Certament,amb els passis (a Igualada acaben d’estrenar) trobaran més soltura i sabran retocar mínimament la peça per aconseguir una connexió que es produeix en l’arrencada però que es perd en algunes reiteracions de l’obra).