No acabo de destriar prou bé què és el que ha volgut fer amb aquesta obra l’autor Manel Dueso (Sabadell, 1953). ¿Explicar la seva relació amb les terres africanes? ¿Fer una denúncia de la desigualtat? ¿Constatar el racisme del blanc sobre el negre i, ¿qui sap?, potser també del negre sobre el blanc? ¿Posar de manifest l’homofòbia animalista en relació al relat del gos? ¿Denunciar les agressions sexuals a les dones? ¿Aportar una picossada més a la Marató de TV3 amb una referència al càncer de mama? ¿Mostrar la dificultat de l’escriptra creativa? ¿Fer evident la solidaritat entre tres amigues d’una generació similar i l seva nostàlgia de la joventut perduda? ¿O revestir de llumets de colors la Sala Petita del TNC perquè, com diuen els anuncis publicitaris, és Nadal i bones festes?

El meu dubte existencial topa amb la constatació de posar la mel a la boca amb el reclam de tres actrius consolidades blanques i un actor negre per descobrir i el reclam d’un títol com «Jambo Bwana» que, a més de ser una cançó per remenar els malucs de totes les edats, porta de seguida la imaginació a una història que potser tocarà el tema de la immigració desesperada i el drama de les pasteres que condueixen tantes vegades a la mort.

Però tot s’esvaeix de seguida i els espectadors s’han de conformar amb escoltar el que poden ser tres monòlegs i mig, amb alguna intervenció coral, amb quatre històries deslligades l’una de l’altra i que busquen alguna cosa en comú que, al meu parer, no acaben de trobar: l’actriu vedet (la interpreta Montse Germán) que acabarà desvelant que li han de “tallar” un pit (em sap greu dir-ho així com ho diu ella); la taxista (l’actriu Àurea Màrquez) que acaba confessant una violació en grup en una nit amb uns guiris al taxi que per la seva nacionalitat la tenen petita (em sap greu també dir-ho així com ho diu ella); la història d’una escriptora (l’actriu Antònia Jaume) que es passa l’estona davant l’ordinador llegint la seva obra i que la seva frustració és el creuer que està fent sa mare que li confessa que s’ha tirat un dels passatgers (em torna saber greu dir-ho també així) i, finalment, l’aparició per art de màgia del personatge negre (l’actor afrocatalà Usu Tambadou), que ha viscut el drama de la pèrdua d’éssers estimats a la pastera i el seu conte per anar a dormir que tanca la vetllada abans que esclatin els llumets de colors.

Un marc escenogràfic que recorda el pati del CCCB i que permet veure l’escenari en picat (hi ha una escena on les tres actrius s’estenen a terra i que només és possible veure-les reproduïdes a dalt) acabarà movent-se per fer més entranyable la contalla del conte i, amb jocs de miralls abaixat, reproduir una part de la platea al fons, potser perquè, darrere de la remenadissa de malucs a ritme de «Jambo Bwana», i de la borratxera final per reblar el clau, el que es preté és que els espectadors s’hi vegin retratats. Enhorabona als que aconsegueixin veure-s’hi de debò i siguin capaços de xiuxiuejar el “jambo, jambo bwana, hakuna matata”. Les impulsores de la sala Periferia Cimarronas, que abaixa la persiana després de cinc anys per ofec econòmic, s’hi sentirien com peix a l’aigua.