El punt de partida de Jambo bwana té suc: tres amigues es refugien de les vacances de Nadal en una segona residència per guarir-se de les seves ferides. Manuel Dueso preveu que hi hagi un cert to de comèdia que és perillós per tractar temes tan “bestials” com una violació, un tractament de quimioteràpia o la relació ferida amb la mare i la maternitat. L’aparició d’un quart personatge, heroic, ajudarà a treure les pors i a donar empentes a unes vides madures porugues, acomodades. Tot és possible (només cal pensar en Dones de ràdio de Cristina Clemente, per exemple), però per fer una arriscada aventura, cal dur molt ben afermat l’equipatge al vaixell, i portar molt ben recosits els botons de la jaqueta.

La direcció de l’escena cau en no buscar més raons psicològiques de la relació entre les tres amigues, o de no saber derivar del cinisme al drama, amb un mínim de coherència perquè l’espectador pugui veure-hi un bri d’emoció. Tot queda massa lligat a un text que pretén ser poètic, carregat d’imatges. Per això es descriuen amb veu en off les acotacions de cada escena o Laura insisteix a llegir el final tràgic de la tercera novel·la que està a punt d’editar. L’encertada escenografia de Sebastià Brosa, que il·lustra una segona residència dels anys 80 que ha anat col·leccionant mobles d’antics pisos sense ordre ni concert (cadires i taules de fòrmica amb coixins Ikea) que mostra aquesta despreocupació per la forma i es reforça la sensació de guarida íntima és, involuntàriament un bon retrat del muntatge: Tot pot estar deixat de la mà de Déu, però és indispensable que hi hagi ànima.

Les el·lipsis temporals, amb uns canvis d’escena mínims, quasi innecessaris, també ensopeguen amb aprofundir en les desavinences de la trobada. Els monòlegs de l’amfitriona que dubta si rodar una pel·lícula si el càncer pot ocasionar la pèrdua d’un pit, o la taxista que maleeix la cua a la peixateria amb un gos que se li arramba i se n’exclama, mig fastiguejada s’esvaeixen amb el conte de Samba. Els problemes del Primer Món són ridículs a ulls de la indefensió del Tercer Món. La veu, pràcticament no es modula; no hi ha abraçades, ni tan sols unes empipades lògiques amb les infortunis de la vida que incomodin l’espectador reflectit al mirall. Nadal no són les llums que fan pampallugues, sinó en tot cas l’emoció d’un infant en veure-les, meravellat.

El quadre final, que podria ser la celebració del Cap d’Any més delirant de les seves vides, apareix amb una desena de bosses de mà i el sofà mig tombat. Serveix per a cantar la cançó del títol i justifica (si és que té sentit) la utilització del mirall que cobreix tot el sostre. Enèsim despropòsit. Sap greu que el treball de les actrius, de contrastada solvència (Àurea Márquez amb interpretacions com la de La dona del tercer segona; Monse Germán, Expulsió; i Antònia Jaume, Al contrari!) l’entusiasme de l’actor debutant (Usu Tambadou) al quadre final i l’efecte espectacular final no puguin bastir-se sobre d’una peça que s’ha acontentat en ser bonista i simpàtica, sense posar-hi uns mínims fonaments. La voluntat de l’obra cau a la primera ventada. No es pot portar una obra embastada al teatre amb la confiança que tothom la beneirà.