Jaleiu

Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1985) és un clown tastaolletes. Espectacles teatrals, espectacles de pista, música, televisió, ràdio... Sembla que li agrada anar d'un registre a un altre, experimentar, jugar amb l'atzar i deslliurar els espectadors del tòpic que puguin tenir del “pallasso”.Des del 2006, quan va crear la pròpia companyia —tot i que familiarment ja venia del món de l'espectacle i el teatre de titelles— ha estrenat set espectacles de registres diferents: «Sketchofrenia», «Flirt», «Marabunta» (aquest tres, més excèntrics); i «Trau», «Pluja» i «Calma!» (més escènics); i el més recent, «Jaleiu», amb molta música “marabuntanesca” i molta gresca, un espectacle que té a hores d'ara en gira, que va fer una breu temporada al Teatre Victòria i que ha inaugurat la Mostra d'Igualada 2021.A més, Guillem Albà ha estat un dels impulsors de la celebrada versió de «Canto jo i la muntanya balla», la novel·la d'Irene Solà, a la Biblioteca de Catalunya, i ha fet de conductor del programa de TV3, «Celebrem!» o ha passat per l'experiència linguotelevisiva d'«El llenguado», un programa acompanyat d'una de les germanes Sey.Com que Guillem Albà és amant de la improvisació, podria ser que el «Jaleiu» que algú hagi vist en un escenari no sigui ben bé el mateix «Jaleiu» que vegi en un altre escenari. A la Mostra d'Igualada —per cert, funció presencial i també digital en directe—, el guió de base s'ha mantingut, però les circumstàncies epidemiològiques i l'eufòria d'un relatiu retorn a la normalitat han marcat bona part del xou.L'orquestra, o la fanfàrria, si voleu, de la Marabunta té una part molt important en el desenvolupament de «Jaleiu» perquè alguns dels números no serien possibles sense la seva participació. Els músics es converteixen també en intèrprets, al voltant del protagonista, el mateix Guillem Albà, que es multiplica en més de mitja dotzena de caricatures per donar pas a situacions de clown, situacions grotesques, moments entranyables o jugades picaresques.És especialment remarcable el gag —o el “número”, perquè Albà dedica el temps que calgui a cadascuna de les accions— del comandament a distància i el control de tots els músics, un treball de moviment i coordinació meticulós, de congelats, pauses i plays que l'acosten a la dansa, en aquest i altres gags on s'intueix el paper coreogràfic d'Ariadna Peya, amb qui Albà ha col·laborat sovint, així com amb la compositora Clara Peya.Més de registre de pista —portat a l'escenari— és el gag de les crispetes que passa de la paperina individual malabarista a una paperina gegant amb conseqüències imprevisibles per a la moqueta i les butaques del teatre. El més sonat com a intèrpret és el gag del policia fatxenda, que sembla inspirat en la policia de l'època trumpista nord-americana, un individu de panxa ampla, revòlver en mà i placa de xèrif que es permet unes seqüències de tir al “globus” i, en un altre moment, un joc de carambola que posa a prova els efectes de so i la destresa de cadascun dels intrumentistes.Encara hi ha temps per a un gag d'un líder de partit polític amant del pa bimbo i la boca plena, o un mix musical de la troupe, o un número de percussió corporal sense instruments dels músics, fins al pallaso “party men”, amb pastís de nata esclafat al rostre d'una presumpta voluntària amb aniversari feliç, o la fugaç imitació del cantant Freddie Mercury.L'espectacle «Jaleiu» està pensat per a espectadors de totes les edats, pel seu caràcter musical i clownesc, però Guillem Albà l'adapta a cada auditori, com ha estat el cas de la inauguració de la Mostra d'Igualada, amb una platea bàsicament d'adults, representants institucionals i seguidors professionals de la veterana Mostra de Teatre Infantil i Juvenil que té com a epicentre la comarca de l'Anoia des de fa més de trenta anys.Però Guillem Albà no clava queixelada a la jugular, ni posa el dit a la nafra, com fan alguns presentadors de gales que tenen els polítics en el seu punt de mira. Potser perquè el temps que vivim és el que mana i el mal de tots no vol soroll. Per això el pallasso de Vilanova i la Geltrú tendeix a la bonhomia, a la ingenuïtat i a escampar felicitat de la mateixa manera que escampa crispetes. I tot plegat, després de tant de «Jaleiu», tancat amb unes notes finals d'ukulele que, com aquell qui canta, els mals també espanta. (...)

El que fa en Guillem Albà és tot un Xou (així, amb X, tret de l'estandard oral). El que fa la banda és un dinàmic i esbojarrat concert. Diu aquest clown passat a presentador-del-que-faci-falta que els espectacles no van rodats fins que han passat un any. I, pel que fa a tele, demana 10 anys de vènia (com allò dels 100 dies de govern, però ampliat). Que disparem massa ràpid. Que tenim massa pressa a posar etiquetes. I és ben cert. I és normal que això li empipi i, a nosaltres, ens pugi la mosca al nas (tot amb una saludable ironia, és clar!) perquè sempre està canviant de jaqueta (més que el seu polític de Jaleiu que, en tot cas, es despulla i, és llavors quan se sent invencible com un Freddie Mercury orgullós de la seva excentricitat).Albà és un minipimer còmic, aparentment amb contínua improvisació (Marabunta. Sketchofrènia, Flirt) però també pinta amb colors molt més suaus altres obres (Trau o Pluja). O quan s'atreveix al món oníric de Canto jo i la muntanya balla. Calma, ja ho dèiem, aconsegueix l'equilibri. No perdem el fil i tornem a la gresca de Jaleiu. I sí, efectivament, permet donar una pàtina nova a la disbauxa de Marabunta, amb matís, però amb possibilitat de transmetre la gresca però també el positivisme, les ganes de viure.No està sol certament. La banda li fa d'antagonista alguns cops però, sobretot, li segueix el fil. I, puntualment el depassa (bàsicament perquè el clown s'està canviant de vestuari). Els músics també tenen ganes de poder trencar el guió de la formalitat. Portar les seves coreografies al límit. I deixar que la música s'aturi amb un comandament de joguina. Els músics també connecten amb el públic, però a través del vendaval d'Albà.Guillem Albà s'ho passa bé a l'escena. I ho contagia. Als músics. I també al públic. Des del minut 1. Costa d'entendre la facilitat en què tothom hi entra al joc. Però succeeix aquesta màgia de comunió i de deixar-te d'importar què passa, quin personatge estrafolari es presenta a l'escena i cap a on deriva cada gag. És frescor clorofíl·lica. És beguda de cola tacant la samarreta suada i apretant costures del policeman. És un acord ben sonor de guitarra elèctrica i rematat amb un puntejat d'ukelele. És el que ell vol que sigui.

Vist el 10 d'octubre de 2020, al Teatre Municipal de Girona, dins la programació de Temporada AltaPer a qui no conegui al Guillem Albà, i especialment la seva 'Marabunta' (afortunadament és un artista que toca diferents registres) direm que la fórmula no varia gaire d'aquest espectacle clownesc-musical que ha passejat pertot durant els darrers anys el Guillem i la seva banda de músics de primera, que contràriament als usos dels músics d'orquestra i banda, no compten amb partitura per a anar recordant les notes (com aquests altres) sinó que desenvolupen la seva faceta d'actors i participen de formes força divertides en el desenvolupament dels gags, que s'agrupen en històries que un Guillem Albà exultant i divertit, ens va suggerint del no-res, fent-nos entrar en absurdes paròdies, com la d'un policia fatxenda (que per cert va arrencar algun plor dels més petits) o un presentador televisiu, increïble si no fos perquè de la tele ja ens ho podem creure tot.Es nota l'experiència acumulada per ell i per tota la banda (la sincronització és total, i no m'estranyaria que algunes idees haguessin partit d'ells i ella), i con en aquell altre espectacle, cap al final el Guillem ens convida a un grau més alt de participació (tribut als espectacles d'animació, de llarga tradició al país) que queda limitada per les lògiques restriccions de la pandèmia nostra de cada dia (Covid) però que per a mi marquen un camí de quina seria l'alternativa si el públic o les circumstàncies aconsellen portar aquesta participació tan lluny com ens tenen acostumats.En resum, un espectacle sense un fil dramàtic, cosa que quan acaba no li sap greu a ningú, sinó farcit dels suggeriments d'un gran Clown, i del seu seguici de músics, totalment integrats, participatius i fonamentals perquè l'invent funcioni.