El que fa en Guillem Albà és tot un Xou (així, amb X, tret de l’estandard oral). El que fa la banda és un dinàmic i esbojarrat concert. Diu aquest clown passat a presentador-del-que-faci-falta que els espectacles no van rodats fins que han passat un any. I, pel que fa a tele, demana 10 anys de vènia (com allò dels 100 dies de govern, però ampliat). Que disparem massa ràpid. Que tenim massa pressa a posar etiquetes. I és ben cert. I és normal que això li empipi i, a nosaltres, ens pugi la mosca al nas (tot amb una saludable ironia, és clar!) perquè sempre està canviant de jaqueta (més que el seu polític de Jaleiu que, en tot cas, es despulla i, és llavors quan se sent invencible com un Freddie Mercury orgullós de la seva excentricitat).

Albà és un minipimer còmic, aparentment amb contínua improvisació (Marabunta. Sketchofrènia, Flirt) però també pinta amb colors molt més suaus altres obres (Trau o Pluja). O quan s’atreveix al món oníric de Canto jo i la muntanya balla. Calma, ja ho dèiem, aconsegueix l’equilibri. No perdem el fil i tornem a la gresca de Jaleiu. I sí, efectivament, permet donar una pàtina nova a la disbauxa de Marabunta, amb matís, però amb possibilitat de transmetre la gresca però també el positivisme, les ganes de viure.

No està sol certament. La banda li fa d’antagonista alguns cops però, sobretot, li segueix el fil. I, puntualment el depassa (bàsicament perquè el clown s’està canviant de vestuari). Els músics també tenen ganes de poder trencar el guió de la formalitat. Portar les seves coreografies al límit. I deixar que la música s’aturi amb un comandament de joguina. Els músics també connecten amb el públic, però a través del vendaval d’Albà.

Guillem Albà s’ho passa bé a l’escena. I ho contagia. Als músics. I també al públic. Des del minut 1. Costa d’entendre la facilitat en què tothom hi entra al joc. Però succeeix aquesta màgia de comunió i de deixar-te d’importar què passa, quin personatge estrafolari es presenta a l’escena i cap a on deriva cada gag. És frescor clorofíl·lica. És beguda de cola tacant la samarreta suada i apretant costures del policeman. És un acord ben sonor de guitarra elèctrica i rematat amb un puntejat d’ukelele. És el que ell vol que sigui.