Imagino a Marc Rosich cansat davant la perspectiva de diferents campanyes i resultats electorals, comentant-ho amb Clara Peya i decidint que una bona manera de passar el tràngol podria ser escriure una obra. Davant la perspectiva, dos amics i professionals que juguen a passar-s’ho bé i quin títol millor que Jacuzzi.

És només amb aquesta expectativa que el públic es pot apropar a una obra que, sincerament, no aporta res. La literatura i el cinema ja han explorat les relacions sentimentals entre contrincants polítics. Potser la hipocresia d’amagar expressament la condició sexual de la parella lesbiana protagonista quan s’ocupa un lloc públic ofereix, malauradament, un aspecte novedós.  L’experiment del musical estripat i amb sabor de thriller entra amb sorpresa, s’estanca, se salva per alguns moments hilarants com la introducció de cites de Ramon Llull, el hit musical sobre la procrastinació o el gir gore a l’assassinat sense manies. 

Només les interpretacions de Laia Alsina, Antònia Jaume i Oriol Guinart fan d’aquest espectacle una bona recomanació per anar a passar l’estona, com quan algú es remulla en una banyera de bombolles buscant només evadir-se la realitat.