Un públic majoritàriament jove ha omplert la sala
Hiroshima els quatre dies que s’ha pogut veure i viure aquesta experiència
interactiva. Es tracta d’una connexió múltiple via skipe amb cinc persones des
de casa seva. Els cinc joves ens parlen de la seva experiència com a participants
de cada una de les revoltes que en el període que va de 2009 a 2014 van sacsejar
d’alguna forma el món des de diferents àrees del planeta. Rambod Vala de
Teheran ens parla del moviment verd del juny de 2009, Ons Trabelsi de la
Primavera Àrab que s’inicià a Tunis el 2010, David Teixidó des de Barcelona del
moviment 15-M, a Montreal (Quebec) Jean-François Boisvenue explica que va ser
la Primavera de l’Arç i Yu Yen-Fang a Taipei del moviment del Gira-sol al març
de 2014. Tot i que les revoltes no van ser exclusivament juvenils, tenen en
comú la irrupció de les xarxes socials com a suport organitzatiu d’aquestes
protestes i revoltes. La trobada té la intenció de connectar aquests
esdeveniments i ho fa convocant a aquestes persones -més o menys anònimes o
sense un protagonisme destacat- a parlar de la seva experiència a peu de carrer.
El conjunt de testimonis està pensat per a què aquests protagonistes
interactuïn entre ells i amb el públic. Si bé les formes d’interacció són
senzilles i bàsicament visuals, la proposta adquireix el to teatral desitjat,
la connexió esdevé un moment únic i irrepetible i tot es desenvolupa en temps
real. Cada protagonista ha fet arribar als directors/dramaturgs objectes emblemàtics
i/o significatius dels moments viscuts. Mentre es desenvolupa la connexió,
Mireille Camier va dipositant els objectes amb molta cura a l’escenari. Malgrat
l’entusiasme dels participants (d’alguns més que d’altres), el mitjà és fred i
costa traspassar aquesta gèlida barrera. Tot i l’esforç per trencar amb el
format televisiu i cinematogràfic del reportatge amb testimonis, és difícil
allunyar-se del gènere. Estem davant un espectacle de teatre documental o
testimonial singular i interessant que ens apropa a unes realitats llunyanes en
el temps i l’espai, però que no aconsegueix la tensió i l’emoció necessària per
colpir l’espectador. D’altra banda, resulta decebedor comprovar com les
revoltes en les que van participar aquests joves han quedat dissoltes en l’esdevenir
històric. A estones, hom té la sensació que els protagonistes de l’espectacle
han acomplert una mena de ritus de pas contemporani cap a l’edat adulta sense
més transcendència que l’estrictament personal. Tan sols la ballarina Yu
Yen-Fang sembla haver incorporat quelcom de l’experiència viscuda en el seu
desenvolupament creatiu posterior. Amb tot, Interseccions obre una porta
a unes formes teatrals que potser podran prescindir de l’escenari pròpiament dit,
tot i que, ara per ara, continua sent el punt de trobada i un ferm ancoratge
per aquest espectacle.