Es pot comunicar només amb el moviment. Ho demostra. Ino Kollektiv (Ino). Són set noies que mostren el seu empoderament a partir d’uns jocs que fan un pont entre la dansa –Made of space de Guy Nader & Maria Campos o Trama de Roser López Espinosa es mouen per paràmetres molt pròxims– i l’especialitat del circ de portés. Elles trenquen els rols i esdevenen àgils o portors, indistintament. Totes set tenen el seu espai de projectar una certa desesperació per mirar de complir uns rols socials que venen imposats. Entre totes, decideixen abolir-los per poder-se’n alliberar. La roba és una peça que els permet ensnyar l’esclavatge i l’alliberament.

La peça funciona millor quan ronden en la coreografia que quan procuren ser massa narratives. Són molt més plàstiques en el ball que en la voluntat d’explicar-se. No els cal completar el moviment amb paràmetres expressius, d’una certa incomoditat, d’un punt de revolta. Quan surten de l’escenari travessant la platea (cadascú pel seu camí, ) provoquen el somriure de la complicitat dels espectadors: Juntes s’han fet fortes. I, des de la plata, s’hi ha aplaudit l’empatia i la sororitat efectiva, pràctica, real.

El grup augura futurs espectacles en què arrodoneixin més el seu llenguatge, en què es deslliurin d’allò que dona la sensació que se senten obligades a posar. Són joves i tenen la capacitat d’expressar-se ballant i amb una plasticitat acrobàctica que s’apropa a la dansa. També s’hi podrien trobar imatges de treballs de Roberto Olivan (Gold, A place to bury strangers, Socarrel).