A Ino, l’homònima companyia francesa parla sense paraules de les pressions i l’alliberament femení, tant de forma individual com en les relacions amb el grup. Entre salts i portés sobre un escenari buit, les set intèrprets juguen a treure’s i posar-se capes de roba en diferents escenes irregulars.

En alguns moments de la proposta es destapen temes tabú propis del que generalment es considera femení, per exemple representant la menstruació i el seu estigma. O les relacions amb els cossos, utilitzant-ne les diferències –alts, baixos, amples, prims… encara que tots molt normatius-, com a conflicte i alhora base a partir de la qual crear formes en comú. En altres, com al principi, juguen eficaçment a la sorpresa, l’humor i a la interacció amb el públic.  

Tanmateix, i tot i que l’actitud, la frescor i les acrobàcies són potents, es troba a faltar una dramatúrgia que doni cohesió i ritme. Així, els diferents moments s’allarguen en excés, com si cada una de les ballarines hagués creat la seva escena sense tenir en compte l’energia global de la peça. Ens quedem doncs amb les petites troballes, amb la necessitat de parlar del que parlen i amb el desig d’un treball que miri més per la globalitat de l’espectacle.