Un mico donant una conferència davant d’il·lustres
acadèmics. Tota una metàfora. O una ironia. O una crítica ferotge que va
escriure Kafka en forma de monòleg el 1917. Gairebé un segle després, és Ivan
Benet qui ens relata les emocions i els sentiments de Peter el Roig, un simi
capturat en la Costa d’Or quan corria a beure aigua. Cinc anys més tard,
buscant una sortida a la seva situació, ha esdevingut tot un home, intel·ligent
i elegant.

Allunyat de la llibertat salvatge (total, autèntica) de
la seva vida simiesca, Peter haurà d’escollir entre la sortida o la “llibertat”
(entre cometes perquè parla de la llibertat humana, concepte que no li acaba de
quadrar). Tria, doncs, la sortida, que passava per imitar els humans. A poc a
poc, des de beure d’una botella o fumar en pipa fins a parlar, llegir, pensar i
fer encaixades de mans, el simi es va allunyant de la seva natura animal
(lliure?) per “assolir l’educació mitjana d’un europeu”. I arribar a la conclusió
(una de les infinites a les quals podem arribar) de que “per mostrar la veritat
cal espolsar-se les bones maneres”.

Tot , en el muntatge, és captivador: des dels
jocs de llums i la genial escenografia, composada per taulons de fusta pels
quals es passeja el conferenciant i, obrint trapes, construeix la gàbia en la
qual va viatjar, ens dóna lliçons en una pissarra, actua en un espectacle de varietés
(sempre millor opció que acabar en un zoo)… Des de l’escenografia, dic, fins
a la interpretació del codirector, traductor i actor de l’obra, Ivan Benet. Des
del principi deixa anar gestos simiescos, imperceptibles, potser: un braç que
es gronxa, un nas que olora, una boca que s’obra un gra massa, sense perdre l’elegància
ni la intel·ligència que ha adquirit en un lustre. Després es deixa portar per rampells
totalment simiescos quan rememora la seva metamorfosi. Llavors se sent la veu
de la Sílvia Pérez Cruz que ens canta en alemany i, com qui diu, a cau d’orella.
I ens atrapa, esclar. Com tota l’obra.