Tu, estàs en un bar de mala mort tot prenent-te un cafè aigualit sense el més mínim encant. I malgrat tot, no pots resistir la temptació de fer-li a la tassa una foto i penjar-la a instagram. I és que , pel que fa a tot allò susceptible de transformar-se en imatge virtual i difondre-la pel món com si es tractés d’una gran troballa, som d’allò més democràtics: tant hi fa si ens trobem davant el més sofisticat plat servit al més sofisticat restaurant, com si es tracta d’un trist entrepà de mortadel·la que regalima oli; creiem que tot mereix passar a la posteritat mitjançant el nostre mòbil!
I aquesta dependència es converteix en gran mesura en el leitmotiv al voltant del qual es construeix una proposta de dansa teatre, que s’inicia justament recordant-nos alhora com de vulnerables som davant uns instruments tecnològics que ens poden deixar a les fosques en qualsevol moment. Així comença la proposta de Lali Ayguadé: amb una escena tirant a naïf de tan previsible com és , en la qual l’escenari pateix una fallida tècnica que ho ha deixat tot a les fosques .
I quan es recupera la llum i tots els sistemes es reinicien, el que tenim davant nostre és un grup humà heterogeni, però travessat pel mateix tipus d’addició tecnològica. I pel mateix tipus d’angoixa , quan la cosa no funciona i el divinitzat mòbil que ho sap tot de nosaltres i que sap com connectar-nos amb el món com potser cap humà sap fer-ho, no respon al paper fonamental a la nostra existència que li hem conferit.
I ja va bé, que algú amb un potent món creatiu com ara Ayguadé ens recordi , sovint tirant mà de l’humor, els perills que comporta quedar-se enganxat a un univers virtual que, allà on pretén fer veure que obre noves xarxes de comunicació i informació, sovint no obre altra cosa que noves formes de submissió , manipulació i addicció.
Però , i donat que les veus que ens alerten dels perills sense negar per això les virtuts dels nous instruments tecnològics, són cada cop més nombroses, cal alhora buscar noves formes d’alerta i reflexió que no caiguin en el tòpic. I això és el que no aconsegueix la feble dramatúrgia damunt la qual s’aixeca el muntatge d’Ayguadé. Un muntatge que, després d’aquella falsa apagada inicial amb cert tarannà “cubaner” revestit d’una capa de modernitat, ens ofereix les constants intervencions d’un malalt tecnològic , pel qual la possibilitat de quedar-se sense poder enviar imatges instagrameres al seu cercle d’amics i coneguts, esdevé la més angoixosa de les tragèdies.
Ayguadé guarneix aquestes angoixes amb una escenografia que, darrera el seu blanc impol·lut, amaga alguna que altra sorpresa visual. I disposa de bons ballarins , capaços d’exhibir la seva bona tècnica en aquells segments en els qual la broma de vegades un xic forçada i el text un xic innocu (sempre pronunciat en castellà, anglès o italià, perquè està vist que el català no resulta prou cosmopolita per a segons quines companyies amb origen català) s’imposen a la dansa. Però el conjunt, resulta lleugerament banal, pel que fa a allò que vol transmetre. I una mica mancat d’imaginació coreogràfica, pel que fa als mitjans de transmissió que s’utilitzen a l’hora de plasmar les idees.