De totes les inauguracions de Fira Tàrrega (es fa difícil poder commoure milers de persones en un xou que ha de ser, forçosament, de grans dimensions) la d’Incontinuo hauria de quedar com una de les millors. Perquè la companyia Kamchàtka, que es va donar a conèixer el 2006 com una filera d’éssers que traginaven una maleta i uns abrics ben llargs i recosits a Escena Poblenou (i que de seguida va arribar a Fira Tàrrega) ha sabut canviar d’escala el seu capteniment. El públic es deixa emportar amb aquell contacte aspre, de comunicar-se només amb la mirada amb un rostre de persona cansada, d’haver viscut prou derrotes i que rara vegada rescata el somriure a L’hort del barceloní.

Sovint, les inauguracions són un cant a la festa. Les inauguracions íntimes són puntuals: Kiku Mistu va deixar massa fred el públic que no podia seguir-lo (Compartim la llum, 2009). O Ada Vilaró, una artista també vinculada a Kamchàtka, que va participar en aquest grup pioner, es va atrevir a trencar el brogit del centre de la ciutat amb una inauguració d’UrGENT estimar (2017), una acció performàtica a la plaça Major de 40 hores de durada. Va buidar el punt neuràlgic que només escoltava el seu batec i, puntualment el dels espectadors i convidava a una acció contemplativa, amb la nit inclosa. Com a instal·lació immersiva es recorda l’aparició de Carabosse al  Talladell (2008). Set anys més tard, al 2015, van desplegar aquella Cerimònia del foc al barri vell de Girona, com a obertura del Temporada Alta 2015 i van captivar.

Kamchatka s’ha catapultat des de Fira Tàrrega. Si van atrapar amb el passeig amb llargs abrics i maletes de pell pels carrers, en el primer itinerant, com si fossin migrants de l’Europa de l’Est. Més tard van saber ser amables i delicats amfitrions (tot i la migradesa de recursos) a la casa fantasmagòrica de Cal Trepat a Habitaculum (2008). Finalment, per completar la trilogia, van aconseguir que el públic entrés en les seves camionetes de les màfies escapant cap al futur esperançador (Fugit, 2014). La seva darrera aventura tornava a les soledats i a projeccions en pantalles (Alter, ) que ara han ampliat amb un film narratiu a quatre bandes, que torna a parlar de migracions i de pobresa. El que sorprèn a Incontinuo és que han fet un canvi d’escala i se n’han sortit amb nota. És cert que la intensitat dramàtica es va viure molt millor si s’rntrava dins del recinte (de portes petites), que ben bé recorda, ara, als enclavaments provisionals de Ceuta. L’estructura central ensenya un edifici esventrat de Gaza. Arreu hi ha misèria, en aquest primer quart del segle XXI. No sembla que n’aprenguem. Ens movem amb uns paràmetres que ja retratava Charlot per parlar de temps de La gran depressió (1929), per exemple.

Feia estona que voltava, cada cop més desesperadament. Sabien que seria molt complicat que la filla hagués superat la frontera i hagués arribat, amb l’ajuda de contrabandistes, al poble per trobar-se amb ell. En el taller mecànic on treballa aquell home, atrapat amb la nostàlgia per la família, els seus companys havien ideat un pla i s’havien atrevit a dur-lo a terme. Ara, ell buscava entre una riuada de gent, de desapareguts i d’altres exiliats que miraven de tancar el parèntesi. Sabien els riscos i les dificultats, però els va semblar la millor opció. I ara, se’n desdirien. Perquè no es troben. Perquè amb tanta gent movent-se es fa difícil saber si hi és o si la filla és viva. De sobte, un cop a l’espatlla, i una abraçada sincera. No és la filla. No és el pare. Són dos espectadors de Fira Tàrrega que no es coneixen, que es fonen com si s’hagués produït un miracle amb què ja no comptaven. De seguida, els personatges (i voluntaris) que no havien trobat la persona desapareguda es ruixen com si s’immolessin. Donen el viatge per mortal, fos la filla que vol anar a viure amb el pare, o el d’ell que ha volgut fer efectiu el grafit que hi ha a la façana del taller, “Siguem realistes, demanem l’impossible”, del Maig del 68. El més dur d’una abraçada, com la dels Kamchàtka és comprendre l’enveja dels que no trobaran la seva parella. Els artistes són empàtics amb els darrers glops de vida.