Incontinuo

De totes les inauguracions de Fira Tàrrega (es fa difícil poder commoure milers de persones en un xou que ha de ser, forçosament, de grans dimensions) la d’Incontinuo hauria de quedar com una de les millors. Perquè la companyia Kamchàtka, que es va donar a conèixer el 2006 com una filera d’éssers que traginaven una maleta i uns abrics ben llargs i recosits a Escena Poblenou (i que de seguida va arribar a Fira Tàrrega) ha sabut canviar d’escala el seu capteniment. El públic es deixa emportar amb aquell contacte aspre, de comunicar-se només amb la mirada amb un rostre de persona cansada, d’haver viscut prou derrotes i que rara vegada rescata el somriure a L’hort del barceloní. Sovint, les inauguracions són un cant a la festa. Les inauguracions íntimes són puntuals: Kiku Mistu va deixar massa fred el públic que no podia seguir-lo (Compartim la llum, 2009). O Ada Vilaró, una artista també vinculada a Kamchàtka, que va participar en aquest grup pioner, es va atrevir a trencar el brogit del centre de la ciutat amb una inauguració d’UrGENT estimar (2017), una acció performàtica a la plaça Major de 40 hores de durada. Va buidar el punt neuràlgic que només escoltava el seu batec i, puntualment el dels espectadors i convidava a una acció contemplativa, amb la nit inclosa. Com a instal·lació immersiva es recorda l'aparició de Carabosse al  Talladell (2008). Set anys més tard, al 2015, van desplegar aquella Cerimònia del foc al barri vell de Girona, com a obertura del Temporada Alta 2015 i van captivar. Kamchatka s'ha catapultat des de Fira Tàrrega. Si van atrapar amb el passeig amb llargs abrics i maletes de pell pels carrers, en el primer itinerant, com si fossin migrants de l'Europa de l'Est. Més tard van saber ser amables i delicats amfitrions (tot i la migradesa de recursos) a la casa fantasmagòrica de Cal Trepat a Habitaculum (2008). Finalment, per completar la trilogia, van aconseguir que el públic entrés en les seves camionetes de les màfies escapant cap al futur esperançador (Fugit, 2014). La seva darrera aventura tornava a les soledats i a projeccions en pantalles (Alter, ) que ara han ampliat amb un film narratiu a quatre bandes, que torna a parlar de migracions i de pobresa. El que sorprèn a Incontinuo és que han fet un canvi d'escala i se n'han sortit amb nota. És cert que la intensitat dramàtica es va viure molt millor si s'rntrava dins del recinte (de portes petites), que ben bé recorda, ara, als enclavaments provisionals de Ceuta. L'estructura central ensenya un edifici esventrat de Gaza. Arreu hi ha misèria, en aquest primer quart del segle XXI. No sembla que n'aprenguem. Ens movem amb uns paràmetres que ja retratava Charlot per parlar de temps de La gran depressió (1929), per exemple. Feia estona que voltava, cada cop més desesperadament. Sabien que seria molt complicat que la filla hagués superat la frontera i hagués arribat, amb l’ajuda de contrabandistes, al poble per trobar-se amb ell. En el taller mecànic on treballa aquell home, atrapat amb la nostàlgia per la família, els seus companys havien ideat un pla i s’havien atrevit a dur-lo a terme. Ara, ell buscava entre una riuada de gent, de desapareguts i d’altres exiliats que miraven de tancar el parèntesi. Sabien els riscos i les dificultats, però els va semblar la millor opció. I ara, se’n desdirien. Perquè no es troben. Perquè amb tanta gent movent-se es fa difícil saber si hi és o si la filla és viva. De sobte, un cop a l’espatlla, i una abraçada sincera. No és la filla. No és el pare. Són dos espectadors de Fira Tàrrega que no es coneixen, que es fonen com si s’hagués produït un miracle amb què ja no comptaven. De seguida, els personatges (i voluntaris) que no havien trobat la persona desapareguda es ruixen com si s’immolessin. Donen el viatge per mortal, fos la filla que vol anar a viure amb el pare, o el d’ell que ha volgut fer efectiu el grafit que hi ha a la façana del taller, “Siguem realistes, demanem l’impossible”, del Maig del 68. El més dur d’una abraçada, com la dels Kamchàtka és comprendre l’enveja dels que no trobaran la seva parella. Els artistes són empàtics amb els darrers glops de vida.

Si la vaga de l’off no hagués ocupat les portades, totes les cròniques de l’edició obririen amb l’encert de l’espectacle inaugural. Fa temps que ho diem: des de les arts de carrer, Kamchàtka s’ha guanyat un lloc entre les millors companyies del teatre català. Incontinuo no només ho confirma, sinó que n’eixampla l’ambició. El col·lectiu evoluciona al gran format sense renunciar al batec que recorre tota la seva trajectòria: els moviments migratoris, presentats com una experiència que ens interpel·la i ens arrossega a posicionar-nos des de l’empatia. La vuitantena de participants dona cos al salt d’escala que pot arribar a implicar a directament a dos mil espectadors. La música en directe i, sobretot, l’extraordinari disseny de so sostenen una factura tècnica impecable. Tot està al servei d’un cop de puny a l’estómac, catarsi teatral pura d’una contundència política que evita el pamflet. No convé explicar-ne gaire més: cal viure’l i assumir des de la contemplació i l’emoció el paper simbòlic que atorga l’espectacle. En temps d’una extrema dreta que alimenta els discursos de l’odi, l’experiència col·lectiva d’Incontinuo és una resposta artística a l’altura del desafiament. Gran aplaudiment per a la fira per tocar de peus a terra en els debats crucials. Programadors, porteu-lo arreu, feu-nos el favor. ARTICLE SENCER A ENTREACTE.CAT

Fa gairebé dues dècades, vuit estranys personatges van irrompre deambulant per la localitat de Tàrrega carregats amb maletes antigues. Eren els de Kamchàtka, companyia amb seu a Catalunya, que iniciaven un singular viatge escènic amb la mirada posada en la migració, en els moviments humans a la recerca d'un món millor. Teatre de carrer immersiu i gestual, sense paraules. “Són els de les maletes”, els diuen fins i tot avui, després d'haver aconseguit crear una identitat visual i dramàtica molt ben definida i particular que remet al concepte universal de l'emigrant. Sempre apareixen amb els seus escassos estris desplaçant-se d'un lloc a un altre i amb una estètica de principis del segle XX característica que obliga a recordar el passat. En el 2014 ens van captivar amb Fugit –peça en la qual els espectadors, ficats en furgonetes i a la carrera, vivien l'experiència de la fugida-, i en el 2021 amb Alter. Totes dues obres van ser reconegudes amb el Premi Max a millor espectacle de carrer, entre altres guardons. Han triomfat al mig món i ara han tornat a Tàrrega per a inaugurar la Fira que els va catapultar amb un projecte encara més ambiciós i de gran format. Amb la mateixa temàtica de sempre que ara es resignifica amb el succeït a Ceuta. Voluntaris Amb Incontinuo, el col·lectiu havia d'afrontar el repte de la massiva assistència que sempre tenen els espectacles inaugurals en la capital de l'Urgell. No és fàcil. El canvi de format suposava diluir els traços clau de la companyia. La poètica del seu teatre silent i corporal que remet al cinema mut o a l'expressionisme, incorporats ara en un curt projectat en unes pantalles. Han volgut recrear l'experiència d'una multitud d'immigrants a la cerca de refugi. Bona troballa. Un homenatge als valents que abandonen la seva casa a la cerca d'un futur. Amb l'ajuda de desenes de voluntaris, van muntar un simulat campament de refugiats i van animar als assistents a entrar i participar. El públic accedia lentament i s'asseia sobre lones. Van repartir mantes i sopa calenta -la meteorologia es va aliar amb el sentit de l'obra-. Molts altres espectadors es van quedar en la barrera, de voyeurs. I no és el mateix. Per a aquests últims, la proposta va resultar cansina –l'entrada al suposat campament és molt lenta- i excessivament llarga (hora i mitja), i encara més amb l'inesperat fred que calava els ossos. Molts es van perdre l'arribada dels intèrprets, amb el seu attrezzo típic, en furgonetes i fanal en mà. Com altres vegades. Cinema mut El desenvolupament dramatúrgic inclou una curta filmació muda, en blanc i negre, de factura expresionista, que es projectava en la gran torre central que simulava una ciutat en ruïnes. Gaza, per exemple. Veiem a un pare treballant a l'estranger que enyora a la seva filla. Apareix l'oportunitat d'una reunificació, i la petita inicia l'arriscat i esperançat periple del migrant. La il·lusió d'abraçar al seu pare i una vida millor. Els fantàstics músics de la Compagnie du Coin van animar l'experiència a ritme de jazz i electrònica. Saxos, trompetes… trencant el silenci habitual de la companyia. En una segona part més dinàmica, els espectadors-refugiats s'aixequen. Els reparteixen meitats de retrats fotogràfics perquè tots es llancin a la cerca de qui tingui l'altra meitat. Quan fan match, ho celebren entre abraçades. La felicitat del retrobament. El to festiu augmenta –també altres produccions com Fugit i Alter acabaven en festa-, i el moviment de brillants mantes tèrmiques afegeix una lluminosa plasticitat sobre la nit tancada. Un final, amb el camp de refugiats transformat en una rave reivindicativa, que també s'allarga en excés. Com deia, un projecte immersiu per a viure'l des de dins, com refugiats. A la calor de la comunitat, compartint cerques, abraçades, alegria i reivindicació.