Es fa impossible fer una crítica d’espectacle d’improvisació. Perquè sempre és diferent. Evidentment, hi ha algunes eines que es mantenen com a fórmula per a construir una història, sense ni tant sols comentar-la amb els companys d’escena. Segurament, el gran mèrit d’aquesta fórmula és que sempre es construeix. Amb el que plantegi el públic (sigui el tema o com a espectador convertit en apuntador, el tècnic d’efectes sonors o el director d’emocions) i la resta de la companyia. Aquest grup porta 13 anys en cartell i no té visos d’acabar-se. Varien els jocs des d’on improvisar i sempre parteixen dels ímputs de l’espectador. Són peces breus (mitja dotzena més un bis en poc més d’una hora), en què hi ha dos personatges a escena i el tercer queda fora per poder assumir un altre paper que faci un gir a la trama. No hi ha temps per a plantejar-se gaire res. Perquè quan s’és fora del quadre (mai abandonen l’escenari) cal estar molt amatents als girs de la trama i mirar d’adaptar la idea de la millor manera possible. Tots tres són actors, guionistes i directors, doncs. El treball cooperatiu és indispensable.

El públic es diverteix notablement. No es busca l’esperpent exagerat que provocaria la gran riallada, si no que són bromes més subtils (quasi sempre). Probablement, perquè moure’s en les notes més comunes, menys radicals permet millor anar juxtaposant idees sense que una aclapari la del company. Són veritables mestres cuiners de pizzes. Sobre una base i uns elements a la carta construeixen sempre plats diferents i amb la garantia pel públic que la matèria i la interpretació és ben fresca. Una obra que entreté i ajuda a despertar l’enginy dels actors però també de l’espectador. Només sortir del teatre, venen ganes de provar amb els col·legues jugar a improvisar. Els actors no s’acomoden, fugen de la repetició i l’avorriment; són actius i dinàmics. El ritme ve garantit pels girs dramàtics cada nova entrada de personatges en un quadre improvisat…