Immortal

La immortalitat és una de les aspiracions més antigues dels sàpiens. Llegenda durant segles, ara sembla que la capacitat tecnològica de la nostra espècie podria posar-la en pràctica a vint anys vista aproximadament. Així ho defensen dirigint empreses vinculades a Google, Ray Kurzweill i Bill Marris, o també el cofundador de Pay Pal, Peter Thiel. Sí, sembla que Silicon Valley serà el bressol del nou ésser immortal. El primer cop que vaig sentir-ne parlar fou llegint Homo Deus de Yuval Noah Harari. Ara, el primer home-deu de la història ja és aquí, a la Rambla, i habita a la Sala Capitol.Bruno Oro protagonitza Immortal, el seu primer solo escrit per Marc Angelet i Alejo Levis. Un espectacle estil Non solum de Sergi López, és a dir, no es tracta d’un monòleg sinó d’un solo on un home es transforma en diferents personatges amb qui fins i tot estableix diàlegs simultanis entre ells, exercici de fregolisme que diria Joan Brossa, al servei d’una comèdia de temàtica futurista. Evidentment, la clau de l’espectacle és l’actor i cantant, tot ell versatilitat i magnetisme des de l’instant que apareix en escena fins al final que s’endu la merescuda ovació dels presents. L’estructura de l’obra és senzilla i efectiva, un seguit d’escenes on el fil conductor és la immortalitat i les seves conseqüències expressades a través de diferents situacions d’un show, joc de teatre dins el teatre on un actor de 341 anys vol desafiar aquesta vida sense límits temporals i parar de representar sempre el mateix. Amors de segles o eternes discussions entre pares i fills es combinen amb aclucades d’ull a l’actualitat, com les obres inacabables a la ciutat o el procés. A destacar dos elements disruptius: la genial presència de la Mort, una diva en plena decadència, i l’excel·lent assessor de màrqueting del Vaticà. També cal assenyalar l’escena farcida de hits musicals on Oro es llueix cantant. Immortal passa a bon ritme gràcies també al bon treball audiovisual, encara que en algun moment decaigui perquè el text s’acomoda massa a la comèdia. Malgrat això, són setanta minuts d’espectacle agraït i, el que és millor, recomanable a qualsevol tipus de públic. 

En un programa científic que no recordo el nom, vaig sentir dir que el nen que viurà jove passats els 100 anys, ja ha nascut. Vaig entrar a veure Immortal amb la idea que no anava a veure cap divertimento gratuït. Desconec si els autors Marc Angelet, també director de l'espectacle, i Alejo Levis van escriure l'argument amb aquesta premissa, però sigui com sigui, els ha sortit imaginatiu, divertidíssim, rodó i en el moment adequat. Ja hi ha documents en què José Luís Cordeiro, professor a la Universitat de Silicon Valley, diu que en 20 anys serem immortals. I Ray Kurzweil, enginyer de Google -que ho sap tot- , també ha advertit que la immortalitat ja és a tocar i que només serà el començament d'un seguit de situacions desconegudes. Els catalans, de fet, ja ho sabíem: ja fa temps que l'Eduard Punset assegura que no està científicament demostrat que ens haguem de morir! Efectivament és un divertimento gens gratuït, no només pel ben trobats que estat els gags amb exemples de les situacions que s'originarien -o s'originaran- quan siguem immortals: Bruno Oro, que sempre ha estat impecable i que ens ha atrapat a tots a la televisió per la seva facilitat en posar-se a la pell d'altris, està sublim i alhora, amb una veritat absoluta, a més de fer-nos una exhibició d'energia impagable durant els al voltant de 70 minuts que dura l'espectacle. El Bruno s'interpreta a ell mateix, però amb 341 anys complerts. Jo diria que en surt -no sé si voluntàriament o no- una paròdia d'aquells monòlegs en què cadascú explica la seva vida, però amb la diferència que la vida de Bruno és diferent, ja ha fet 95.000 representacions al teatre i no troba el moment de plegar. Té una parella amb la qual porta un munt d'anys, però s'han donat un temps -"una pauseta de 20 anys"- per reflexionar sobre la seva relació. Explica que la Terra està superpoblada i que no morim, però que tenim altres problemes com ara la llargària de la vida laboral o alguns que arrosseguem de fa anys, com les obres de la pl. de les Glòries o el Procés.  Bé, i prou, que d'això ara se'n diu fer spoilers. Només afegir que Bruno Oro ens explica molts personatges ficant-se a la seva pell, però que cap és conegut. Aquest és un dels mèrits, perquè lo de transformar-se en altres ja ho hem vist a Polònia i ja ens ha enamorat. Ara tenim l'oportunitat de descobrir que encara que siguin anònims, els fa absolutament autèntics. Bé, n'hi ha un de conegut, la Mort, pobreta, que és a l'atur sense entendre res!  Ai, com ens haurem de veure!