En un programa científic que
no recordo el nom, vaig sentir dir que el nen que viurà jove passats els 100 anys, ja
ha nascut. Vaig entrar a veure Immortal amb la idea que no anava a veure cap
divertimento gratuït. Desconec si els autors Marc Angelet, també director de l’espectacle, i Alejo Levis
van escriure l’argument amb aquesta premissa, però sigui com sigui, els ha sortit
imaginatiu, divertidíssim, rodó i en el moment adequat. Ja hi ha documents en
què José Luís Cordeiro, professor a la Universitat de Silicon Valley, diu que
en 20 anys serem immortals. I Ray Kurzweil, enginyer de Google -que ho sap tot- ,
també ha advertit que la immortalitat ja és a tocar i que només serà el
començament d’un seguit de situacions desconegudes. Els catalans, de fet, ja ho
sabíem: ja fa temps que l’Eduard Punset assegura que no està científicament
demostrat que ens haguem de morir!

Efectivament és un
divertimento gens gratuït, no només pel ben trobats que estat els gags amb
exemples de les situacions que s’originarien -o s’originaran- quan siguem
immortals: Bruno Oro, que sempre ha estat impecable i que ens ha atrapat a tots
a la televisió per la seva facilitat en posar-se a la pell d’altris, està sublim
i alhora, amb una veritat absoluta, a més de fer-nos una exhibició d’energia
impagable durant els al voltant de 70 minuts que dura l’espectacle. El Bruno
s’interpreta a ell mateix, però amb 341 anys complerts. Jo diria que en surt
-no sé si voluntàriament o no- una paròdia d’aquells monòlegs en què cadascú
explica la seva vida, però amb la diferència que la vida de Bruno és diferent, ja ha fet 95.000 representacions al teatre i no troba el moment de plegar. Té una parella
amb la qual porta un munt d’anys, però s’han donat un temps -“una pauseta
de 20 anys”- per reflexionar sobre la seva relació. Explica que la Terra
està superpoblada i que no morim, però que tenim altres problemes com ara la llargària
de la vida laboral o alguns que arrosseguem de fa anys, com les obres de la pl.
de les Glòries o el Procés. 

Bé, i prou, que d’això ara
se’n diu fer spoilers. Només afegir que Bruno Oro ens explica molts personatges ficant-se a la seva pell, però que cap és conegut. Aquest és un dels mèrits, perquè
lo de transformar-se en altres ja ho hem vist a Polònia i ja ens ha enamorat. Ara tenim l’oportunitat
de descobrir que encara que siguin anònims, els fa absolutament autèntics. 

Bé, n’hi ha un
de conegut, la Mort, pobreta, que és a l’atur sense entendre res!  Ai, com ens haurem de veure!