A diferència de Pelat, la peça on feia tota mena d’acrobàcies amb un enorme tronc, aquesta vegada Joan Català ens rep en un format més íntim i participatiu, canviant les proeses físiques per la interacció constant amb el públic. A Idiòfona pren protagonisme l’artesania, en aquest cas amb una curiosa instal·lació sonora feta amb tubs metàl·lics i cordes. Un instrument gegant que, per la seva magnitud, necessita diverses persones per poder ser tocat.

Català podria haver-se limitat a presentar el dispositiu i interactuar amb ell. Però en comptes d’això decideix ensenyar-nos el procés de muntatge i fer-nos-en partícips. Ho aconsegueix construint un mestre de cerimònies entranyable, un personatge que a cavall entre la timidesa i la trapelleria ens fa treure l’infant interior que tots tenim a dins amb joc, imaginació, calidesa i poesia visual. A Idiòfona correm literalment cap al futur, ens amaguem entre els arbres i sentim la connexió entre l’aire, els cossos i el terra. Durant els 45 minuts de la peça arribem a creure que no cal gaire per gaudir, que es pot fer màgia a partir de les coses més senzilles.

Com a artista de carrer amb ofici, Català sap integrar molt bé l’inesperat: els sons externs, les accions del públic, tot genera una reacció en el personatge i en la proposta. L’humor i l’espontaneïtat (aparent) també són claus per a connectar.