Mambo Project ha construit una peça que ho té tot. Sota la forma de documental de verbatim, han entrevistat iaies de molt diversa pocedència i els hi ha preguntat sobre la seva vida més personal. Des de l’avetura d’anar a l’escola fins a la seva experiència de compartir estones amb els néts. Ho fan trencant la quarta paret, convertint (puntualment) els espectadors en intèpretres que se sumen a la classe, als balls, a les misses de 12 dels diumenges. Ho fan amb una tendresa i un humor fi, tendre, que atrapa des del minut 1. És una pea molt recomanable prquè ensenya a escoltar les iaies. A donar-los-hi temps que s’expliquin, a preguntrar-los-hi per eviutar que es perdin massa en la conversa. Mambo project demostra calidesa i tendresa amb laes iaies i ensenya al públic a escoltar-les. I a descobrir aquell món íntim, que sovint queda amagat perquè a la taula familiar s’iposen les temàtiques dels tiets (i cunyats) i pocs cops s’atén als néts i les iaies. Mambo Project, en aquest sentit, trenca la tendència dels cafès de diumenge. I és molt sa.

El públic seu en taules que estan plenes d’elements d’atretzo però també de mateiral escolar de les iaies, que encara conserven. I que es pot llegir amb aquella lletra de caligrafia ben rodona. També pot compartir una vaixella de fang o rep passis per entrar al cinema (ja se saben les pel·lícules de memòria i protesten quan els hi tallen el petó dels protagonistes del film de Hollywood). Els espectradors no poden més que entrar al joc i, puntualment, intervnier-hi. És un joc que no és invasiu i que el posa en un espai de vulnerabilitat però no se l’ataca per aconseguir el riure dels altres. Es gwnera una complicitat preciosa. Perquè tot va entrant des del joc, en una presentació que ara hi ha les àvies que parlen, ara són ells que recullen les seves veus de a pantalla i les posen al centre de l’espai; ara són els propis espectadors els que segueixen l’acció.

Resseguir el fil familiar també el va fer Jordi Font (un dels membres de Mambo) a Ells i jo, una altra suggerent posada en escena en què s’entrecreua la realitat amb la fantasia del nen que va ser (i que no vol deixar de ser-ho).També beu d’una dimensió similar el treball d’Alba Valldaura: Iaia, memòria històrica és un monòleg en que ella interpreta tots els papers de l’auca i que porta implícit una reivindicació política.