Doncs sí, l’apocalipsi: avís per a navegants (bé, ja no calen avisos, la profecía s’ha complert). Sí, perquè aquesta dramaturga anglesa va escriure l’obra el 2016 i si aleshores hagués jugat a la lotería, ara seria milionària, per què les encerta totes.

A veure: parla d’una certa pandèmia que vindrà, d’unes mascaretes de colors, també parla de l’extrema dreta, de la violència de gènere….bé qui ho anuncia és la exquisida senyora Jarred (Imma Colomer), que d’alguna manera es presenta a sacsejar una conversa trivial entre tres amigues (Peña-Barba-Alcañiz). O potser la conversa no és tan trivial. O potser el que fan és amagar les seves pors però la Jarred les activa i d’aquelles goles surt un crit: “Ràbia, ràbia, ràbia!”. Totes a una, una unió que mostra també que aquestes quatre grans actrius s’ho han passat molt bé, i amb elles la directora Magda Puyo.

Si l’aneu a veure, oblideu.vos de la relaxació a la butaca, ans al contrari. Us moureu, pensareu, us posareu nerviosos, perquè la Churchill no ho dona mastegat. I si heu de mastegar alguna cosa serà agafar l’obra com una ceba i li anireu treient capes: alguna us divertirà, altre us deixarà indiferents, altre us emocionarà, i una altre us farà viure un gran moment teatral, com ara quan totes es deixen anar i es posen a cantar. Inoblidable.

Tot plegat intimista, però també irònica i preocupant, només quatre grans actrius podien donar vida i potser esperança a un espectacle tan apocalíptic com premonitori.