Si per casualitat teniu
pensat deixar-vos caure per Londres al llarg de les properes setmanes, no us
perdeu per res la magnífica exposició dedicada a l’edició britànica de “Vogue”
que es pot veure ara mateix a la Portrait National Gallery. I ara us preguntareu
que hi té a veure “Vogue” amb Bellini. O 
amb Romeu i Julieta, els protagonistes d’aquesta esplèndida òpera; uns
protagonistes que, malgrat ser qui són, ni parlen en aquest cas fent servir les
paraules de Shakespeare, ni segueixen exactament l’argument de l’obra que els
va immortalitzar . Doncs , molt senzill: com podreu comprovar si aneu a veure
aquest molt recomenable espectacle, arribat un determinat punt de la
representació, el cèlebre dissenyador de vestuari Christian Lacroix – que,
naturalment, també té la seva quota de protagonisme a l’exposició londinenca- ,
no se’n pot estar de deixar volar la seva colorista imaginació . I d’incloure a
l’escenari i amb el permís del director d’escena Vincent Boussard un grapat de
dones que fan d’extres , que  en realitat
no surten per a res a l’original , i que li permeten crear unes sofisticades i
glamouroses imatges que ben bé semblen sortides d’una portada de “Vogue”. Però
que – i aquest, constitueix sens dubte un dels encerts de l’espectacle- en cap
moment resulten gratuïtes: el luxe exhuberant 
i si voleu superficial del seu 
vestuari, no fa altra cosa que remarcar la funció gairebé
morfolòlogica  però alhora estructural
que les teles i els complements adquireixen a l’hora de cobrir el cos de
Julieta,  l’única dona realment present a
l’original. I és que el vestuari de Lacroix , es diria que visualitza llavors
l’empresonament al qual està sotmès aquest cos, mentre la direcció de Boussard
assenyala  alhora la seva fragilitat, el
seu delicat equilibri. No ho dic només des d’un punt de vista metafòric: el
cert és que Julieta, se’ns presenta ja al llarg de la seva esplèndida primera
escena com un ésser que intenta buscar com sigui una finestra vital,  amb perill de donar un mal pas i quedar
fracturada per sempre més . I que per demostrar això,  l’actuació de Patrizia Ciofi -la fantàstica
Julieta que ha estrenat el muntatge al Liceu-es veu obligada a mantenir uns
equilibris físics ben reals, gens metafòrics. Julieta, sembla aquí sempre
conscient del perill que l’amenaça per tot arreu, de la fatalitat a la qual
està condemanat el seu amor. Només cal veure en aquest sentit l’actitud que presenta quan Romeu entra a la seva habitació; enlloc de llançar-se als seus braços com
acostuma a passar sempre, aquesta Julieta resta tímidament enganxada a la
paret, sense gosar ni adreçar la mirada al seu estimat. De la mateixa manera,
quan Julieta ha de prendre el fals verí que la farà passar per morta, el
personatge visualitza un cop més de forma ben gràfica la sensació de trobar-se
a un pas de l’abisme, i de ser inconscientment conscient de la caiguda sense
retorn possible que implicarà el seu acte.

Certament, el no menys esplèndid Romeu de Joyce DiDonato no ha de
sotmetre’s als mateixos equilibrismes que la seva companya. Però com ella,
també es presoner d’aquest espai format per alts murs que suggereixen un gran
mural ple de cavalls enfrontats a la batalla, i 
que es mostra alhora elegant i opressiu, tocat d’evocacions figuratives , però abstracte: quelcom
que la notable il·luminació – les taques vermelles com la sang que envaeixen
l’espai quan el perill es fa palès- no fa més que remarcar. I per demostrar
l’intel·ligent us que  Boussard fa
d’aquest escenari, només cal fixar-se en el moment en el qual el director ens
mostra el seguici fúnebre de Julieta sense deixar-nos veure realment res
d’aquest seguici; només suggerint-lo amb l’ombra d’una projecció barrejada amb
els reflexes que deixa anar la mateixa escenografia.