CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
DiDonato i Ciofi il.luminen Bellini
Publicat el: 20 de maig de 2016
CRÍTiCA: I Capuleti e i Montecchi
Joyce DiDonato i Patrizia Ciofi van elevar la temperatura emocional de ‘Capuletos i Montescos’, tragèdia lírica de Vincenzo Bellini. La parella protagonista d’aquesta versió de la història de Romeu i Julieta inspirada en fonts italianes anteriors a l’obra de Shakespeare va commoure el públic del Liceu per la intensitat dramàtica i el seductor estil vocal de les seves interpretacions. El muntatge d’aquesta coproducció, a càrrec de Vincent Boussard amb direcció musical de Riccardo Frizza, està molt marcat per l’estètica del vestuari del modista i figurinista Christian Lacroix.
La participació del dissenyador incideix de manera determinant en la concepció visual de l’espectacle, plantejat des d’una posada en escena sòbria però efectista que potencia els simbolismes que envolten el destí tràgic dels amants de Verona. La visió de Boussard ressalta la demolidora solitud dels joves protagonistes en l’ambient d’intolerància de les faccions rivals. Tot això respon a la lògica de la concepció sintètica amb què es va forjar aquesta òpera que compta amb només cinc personatges, un cor masculí i un grup de figurants femenins que apareix com coral muda.
El colorista vestuari de les dones, amb tocs de ‘Commedia dell’arte’, contrasta amb els elegants terns dels homes, tocats amb barrets de copa i visibles llaçades. El de Romeu ressalta la rebel·lia del personatge i el de Julieta, la seva fragilitat enfront de les circumstàncies. Aquesta apareix reflectida en moments com el del seu lliscament, amb passos gairebé de ballet, per un simulat abisme situat a la vora de l’escenari o al passatge en què, pujada a un lavabo, acaba reptant per la paret com a reflex de la recerca de un somni impossible. Molt aconseguides les imatges del duo final de les protagonistes, amb la projecció de les seves fantasmagòriques ombres sobre el mur abans d’emprendre el viatge etern.
Malgrat aquest imaginatiu desplegament, al final de la funció hi va haver alguna esbroncada per a l’equip de registas. Va tenir, en canvi, sort al Liceu de comptar amb DiDonato, una de les millors Romeo del circuit, per substituir l’anunciada Elina Garanca. La mezzo de Kansas va donar un curs d’estil i de domini del seu rol. Emissió perfecta, aguts sempre ben col·locats i carisma escènic per donar i vendre. Sublim en l’ària ‘Deh, tu, bell’anima!’ i magnífics els seus duos amb Ciofi, una Julieta de molts quirats que va demostrar un control absolut dels vaivens del seu personatge, superant les dificultats del seu cant agut amb categoria malgrat les dificultats físiques a que l’obligava el seu rol, en una actuació realment emocionant.
De la resta del repartiment, va destacar el tenor Antonio Siragusa (Tebaldo), de netíssim timbre encara que de vegades una mica desbordat. Un sòlid Simón Orfila (Lorenzo) es va mostrar sempre creïble i convincent i Marc Spotti va complir com Capellio, l’intransigent patriarca del clan dels Capuleto i pare de Julieta. Molt bé el cor masculí i correcta la direcció de Frizza, sempre atent a l’equilibri amb els cantants, al capdavant de l’orquestra de la casa.
CRÍTIQUES RELACIONADES / I Capuleti e i Montecchi
TÍTOL CRÍTiCA: I Capuleti e i Montecchi. Una obra típica del bel canto.
PER: Enid Negrete

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: Dues grans intèrprets per a un Romeu i Julieta que deu poc a Shakespeare
PER: Xavier Cester

VALORACiÓ
8