Joan Carreras, un protagonista habitual a l’escena catalana des de fa anys, juga a què se li dóna aquella primera oportunitat. Com un porc senglar afanat, deixa l’escenari tot desmanegat i el públic sorprès del joc metateatral que s’ha desplegat amb només una hora a una velocitat exagerada, al seu davant. Se surt amb ganes de recuperar el text i rellegir-ne els girs. Gabriel Calderón, autor i director d’aquest muntatge, ja va entusiasmar amb aquell endiablat Que rebentin els actors al TNC (2018). I Carreras, tant superb com a personatge, es fa estimar com a actor.

L’ambició entén poc d’escoltar l’altre, d’ajudar-lo a créixer. Cada company de viatge ho és fins que deixa de ser útil. I, al final, en la soledat del cim de la jerarquia només queda caure per la següent onada de turba social que l’empeny, des d’avall. Això ho va plasmar molt bé Shakespeare a Ricard III i ara, Gabriel Calderón hi juga confonent el reialme d’Anglaterra amb el paper protagònic d’un muntatge. Si Ricard III se’l va identificar amb un porc senglar que fa malbé el camp (tot furgant amb el morro per completar la seva dieta omnívora), ara és l’actor secundari que assoleix l’Olimp, el que desfà la concòrdia de la companyia i desmanega l’escenari brutalment.

Joan Carreras interpreta el paper de l’actor que li donen l’opció d’assumir un protagonista i, veient que el vaixell no navega amb la seguretat que ell necessita, decideix fer una revolta per assumir-ne el poder. Acapara i es queda sol fins a l’extrem. El monòleg sap combinar la situació aparentment dramàtica amb un to còmic, perquè el protagonista es mofa del director, dels tècnics, de les joves productores i de la resta de companys. No li cal establir diàlegs; només en tot cas, traspassar personatges secundaris de Ricard III per avançar un pas més al Poder que, potser sense aspirar-hi inicialment, se li fa irresistible. Com aquell actor amateur d’El somni d’una nit d’estiu es pensa que pot defensar tots els papers de l’auca i fer-ho amb la solvència que la tragèdia requereix. Aquest tramoia, que assoleix el timó de la nau, entén bé les febleses dels secundaris (com aquell Rosencratz i Guildersten són morts, de Tom Stoppard) però no sap assumir la generositat d’un protagonista. Sense direcció, ni subvenció, ni companyia, només li queda plorar la seva desgràcia amb aquest enginyós joc de fusteria teatral (i de tramoia) amb la que consolar el seu cos estrafet i el seu orgull desproporcionat. Un bombó, en realitat.