Història de l’amor és un espectacle d’una sola intèrpret (Anna Pérez Moya en estat de gràcia), però la càmera —present i activa en escena, marca de la casa dels Agrupación Señor Serrano— esdevé gairebé un segon personatge. La relació entre actriu i dispositiu és magnífica, sobretot en els primers minuts, d’enorme impacte pel doble exercici d’interpretació que es produeix: d’una banda, el treball expressiu; de l’altra, el desxiframent per part del públic.

La companyia compta amb una llarga trajectòria en el camp de la hibridació escènica, combinant la performance i l’enregistrament d’objectes en temps real projectats en pantalla amplificant-ne l’escala, com a ‘Katastrophe’ (2007), ‘A House in Asia’ (2014), ‘Birdie’ (2016), ‘Kingdom’ (2018) o ‘The Mountain’ (2020). En aquesta ocasió, hi afegeixen la capa de la intel·ligència artificial, continuant una línia de recerca lligada sempre a la innovació i als recursos audiovisuals.

Tot i que l’espectacle és retallable en durada i probablement guanyaria pes en un format mitjà-petit (a FiraTàrrega el vam veure a l’Ateneu) –només caldria prescindir de part de les bosses d’escombraries que es limiten a fer embalum a l’escenari–, la línia argumental i l’escenografia són ben efectives i interessants. A partir d’unes bosses plenes d’històries d’amor, l’actriu exposa diversos relats que actuen com a fils conductors per respondre a la gran qüestió de tots els temps: (es mereix majúscules) QUÈ ÉS L’AMOR. Són metàfores potents que, transcendint la mera anècdota, arriben fins al final amb sentit i coherència.

Alhora, el muntatge dispara preguntes i hipòtesis com ara: Per què estimem? Com ho fem? Ho fem sempre de la mateixa manera? Ha existit sempre l’amor? I s’atreveix a concloure la tesi –tot un atreviment en un gènere, el teatre, amb la volguda tendència a deixar oberts els interrogants. Defugint l’espòiler, us convidem a descobrir l’anàlisi de l’amor per vosaltres mateixos.