Història de l’amor d’Agrupación Señor Serrano, estrenada al darrer Festival Grec, es va poder veure el cap de setmana passat al Festival Fira Tàrrega i té encara molta gira per endavant. Dirigeixen, com sempre, Àlex Serrano i Pau Palacios, que aquí han comptat amb la col·laboració de Clara Serra en la dramatúrgia. Comanda la videoprogramació David Muñiz, amb vídeos de Boris Ramírez.

L’espai, dissenyat per Max Glaenzel, està compost per petits sets –plataformes giratòries, càmeres i llum– concebuts per a la creació filmada d’accions amb objectes, una gran pantalla i un munt de bosses d’escombraries de color verd, com un bosc de deixalles. L’actriu Anna Pérez Moya, habitual en propostes de teatre postdramàtic com La màquina Hamlet, s’apropa a càmera i, un cop enfocada, ens ofereix una successió d’expressions facials reactives i emocions reconeixibles. De la recança passa a l’alliberament i l’alegria inesperada. Somriu cap endins, es mossega els llavis, com qui està expectant, tem confiar o espera un cop de gràcia. El seu rostre, que aguanta meravellosament bé els primers plans i resulta idoni per a expressar tot el repertori de sentiments vinculats al viatge amorós –aclaparador recital de somriures extàtics, dolor, estupefacció–, esdevindrà suport d’una tecnologia que la travessa i multiplica, com ja passava a The Mountain, també amb Señor Serrano.

Una veu en off –la de Simone Milsdochter, en anglès– indica que la recerca de l’amor comença una vegada i una altra, i es pregunta per què. El to emprat en la narració és de pretesa objectivitat. Hi ha quatre moments o postals que el dispositiu farà irrompre en el nostre imaginari, no només a través de les històries sinó també de les composicions d’objectes que, realitzades per la intèrpret en escena, es projecten en pantalla. El marc, concepte clau de l’art contemporani, és invocat en diferents ocasions i apareix literalment com a contorn del requadre que contindrà aquestes postals en moviment tan del gust de la companyia. En primer lloc, la veu ens condueix, gairebé com si es tractés d’una meditació guiada, per un paisatge prehistòric: la sabana al capvespre, pintures rupestres i homínids que es temptegen sexoafectivament.

Les postals següents correspondran a una estampa victoriana –aquí el relat es torna més literari–, una interacció entre mestre i deixeble a la Grècia clàssica –o entre un emperador romà i el seu efeb favorit–, el matrimoni d’un granger a l’Anvers calvinista i la mirada-travelling sobre un restaurant on es reuneix un equip de filmació. Cadascuna de les evocacions es completa amb el treball manipulatiu de la performer, que veiem projectat en pantalla: en la primera, les teteres i flascons giren sobre una plataforma circular i es tenyiran de xocolata, polsim daurat o llum verda, en funció del detall paisatgístic o el moviment anímic descrit; en la segona, se soterren un tros de ceràmica grega, un carràs de raïm i monedes; en la tercera, un creu i una carta del tarot, entre altres objectes, seran submergits en un gibrell d’aigua cada cop més terrosa. La utilització dels objectes manté una relació metonímica o metafòrica, representativa o libèrrima respecte de les històries. Cada època –recapitula la veu en off– té codis i formes diferents. Pot l’amor germinar dins els patrons socials o ha de desafiar les convencions?

Entre postal i postal, Pérez Moya reprèn un relat intermitent en primera persona. Es remunta a una cerca amorosa que utilitza com a principal metàfora El Dorado, la ciutat d’or amagada al cor de la selva amazònica. Mira a públic per referir-se a un amor que va ser successivament jungla –calcinada–, desert i supermercat. Així, de l’explosió de llum encegadora –“aquesta llum ho és tot”– passa a una travessa abrasiva i a la cendra petrificada. Un núvol de pólvora ho cobreix tot; resulta impossible tornar a la clariana. El següent escenari que evoca la performer, en la seva expedició esgotadora i sense rumb, és un supermercat on els potencials amants són brics de llet i no troba sinó dolor i miralls deformants. Tant la metàfora dels envasos com la imatge d’una massa llefiscosa i negra per al·ludir al dolor resulten una mica òbvies i repetitives. Però, al final, entre tanta deixalla –les ruïnes d’un edifici ensorrat, el de l’amor– s’enlaira un baló daurat, un Dorado suspès que reverbera en pantalla. L’ascensió d’un ideal que permeti sortir del laberint fluor del supermercat.

A la pantalla, fan de separadors de les diferents parts una bateria de plans i contraplans amb mirades –la primera postal suggerida per la veu en off parlava de mirades, conjuntures i coincidències–, petons i abraçades de pel·lícules molt conegudes, amb transicions que fan mutar els amants i les formes en una progressió gradual i artificiosa: The African Queen, Gone with the Wind, A bout de souffle, In the Mood for Love, La Pianiste, Dirty Dancing, Brokeback Mountain, Titanic, Mulholland Drive i La vie d’Adèle, entre d’altres. S’ha dit que la IA estableix analogies i trànsits impossibles que recorden la lògica dels somnis. També la narració en primera persona de la performer té molt d’això, d’associar imatges i disparar-les, talment com en una prospecció per la psique feta de visions, apunts, llambregades.

En l’actriu –i en el seu personatge en fuga, com el desig– conflueixen totes les històries, personatges i emocions: “He travessat coves i esglésies […] He recorregut deserts i trobat petits oasis […] He estat qui observa, espera i és mirada”. En el cas de la intèrpret, suport de projeccions i avatars, l’amor pot ser promesa d’encarnació i metamorfosi. Saber-se vehicle i, alhora, mantenir intacte el misteri. I tot això en un teatre, el lloc on es va a mirar. Anna Pérez Moya és el millor d’una proposta que ens deixa unes quantes imatges suggeridores, però que necessitaria una dramatúrgia més afinada.