La Cia. Rous és una companyia que presenta habitualment treballs molt acurats en la seva presentació i amb allgun tema de fons, habitualment dur i que genera un punt de controvèrsia. Si manté el seu gust per a la recerca d’evocar de la millor manera possible allò que vol transmetre, aquest copp el quadre que presenta és molt ´´intim: un veritable homenatge a la seva mare. El més local és el més global; i, per això bona part dels passatges (la Guerra Civil, la gana, l’enamorament, la maternitat, la feina a casa…) remeten a un passat prou comú per als pares de la canalla d’avui que té un regust a fotos sèpia que els fills d’avui creuen que provenen de fa 150 anys. La nostàlgia és un element que remet, ai, a quadres que (tot i que són certs) ja responen massa a l’arquetip, extrem que potser l’obliga a  recórrer per viaranys ja coneguts (a diferència dels altres espectacles, que permet considerar-la notablement). També la metàfora del fil com a vida és un recurs habitual en contes i espectacles: Biblioteca de cuerdas y nudos o Ârtica, per exemple. Potser per les ganes de fer molt pròxima la mare que no podia tenir fills (i n’acaba tenint 14!) Rous s’explica molt, desdoblant-se a vegades amb la mare, o distanciant-se assumint el paper de filla que narra. 

Tot i això, sí, commou aquest retrat d’aquella Espanya de blanc i negre que es viu amb la felicitat íntima d’una llar que toca coompartir-ho tot. Aquesta mare anònima es converteix en una mena d’heroïna que evidencia l’amor i el tendre i dolorós record que l’artista té a la seva mare: la porta tatuada al cor i la presenta amb la senzillesa d’una redacció d’escola de primària, amb una dolça ingenuïtat i un univers d’elements que tenenun volgut punt de màgia i record, naïf.