El gran talent de
Rosa Díaz torna a emocionar-nos amb una peça que és un volgut i sentit
homenatge a la seva pròpia mare. Itziar Pascual i Joan Font signen en
col·laboració la dramatúrgia i la direcció, respectivament, d’aquest personal
espectacle. Malgrat no ser un espectacle pensat específicament per al públic
més jove, La Rous desplega el seu món poètic sobre l’escenari com una parca i
tots, petits i grans, quedem atrapats en la seva teranyina. Els més petits
saben veure en l’actriu/creadora el seu lliurament absolut al joc: Rosa Díaz no
“fa veure” que juga, les seves joguines escèniques prenen vida perquè han
sortit del seu imaginari reivindicant un paper, un cos a escena. Amb petits
trucs de màgia, ombres, projeccions, pop ups… broda una història personal, la
de la seva mare. Amb un desenvolupament més o menys lineal. Entrant i sortint
del personatge, va fen un recull de jocs infantils, costums, frases fetes i
músiques que apel·len a la memòria sentimental dels més grans. Tot amb un curós
vestuari, dins un espai escènic que es transforma en el mateix desenvolupament
de l’espectacle. Potser no és el millor espectacle, de La Rous -la pròpia
actriu reconeix davant el públic que li queden coses per polir- però potser sí
és el més sentit. Té moments colpidors com el del dol, d’una gran bellesa, que,
com altres moments també brillants, acompleixen una de les funcions del teatre
com escola de sentiments.