Sovint, quan es va al teatre, es diferencia molt clarament aquelles obres en les quals s’hi va a divertir-se de les que es van a veure per aprendre, per connectar-se, per despertar l’esperit crític o delectar-se d’un exercici de prodigi poètic, interpretatiu, visual o del que sigui. Quan s’entra al Tantarantana per anar a Hermafrodites a cavall s’hi va amb intencions de la segona opció, pensant en rebre una lliçó més o menys dura d’obertura de ment. La sorpresa arriba, i cal dir-ho a dalt de tot, en el paràgraf amb més lectures d’un text, quan l’espectacle et demostra que ha prioritzat l’honestedat divertida i seductora per assegurar que, des de la butaca estant, ens ho passem bé i ens emocionem de la forma més impensable. Aquesta és la primera evidència de moltes de l’hetereogeneïtat que, gràcies a propostes així, cada vegada tenim més clar que regna al nostre món, castigat sota les regnes binàries.

Hermafrodites a cavall o La rebel·lió del desig és una obra-performance-documental sobre les intersexualitats, amb la paraula sostinguda pel llenguatge audiovisual (àudio d’Aurora Bauzà i visual de Carme Gomila, present en escena) i plàstic, amb les peces projectables i el gran inflable informe d’Oriol Corral i Xesca Salvà. L’espectacle, en el conjunt format de la suma d’aquests llenguatges, deixa el públic amb una sensació singular de viure, de profunda emoció, esperança i convicció. És, per tant, curiós que, vistos els ingredients per separat, desproveïts de l’efecte in crescendo, són peces un punt inconnexes i informes. Però efectivament, Laura Vila Kremer juntament amb Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur han fet possible que d’un tema tabú, marginat, desconegut, se’n desprengui un plaer per a tots tipus de públics. Segurament són els elements estrambòtics sumats i perfilats el que acaba conformant aquesta lliçó que tots i totes necessitàvem entregada en forma de carícia divertida.

Hermafrodites a cavall és una proposta original, enriquida per la generositat de l’anomenada horda de testimonis intersex. Un grup de persones diagnositcades intersex (perquè aviat entenem que això de la intersexualitat es diagnostica, no s’hi neix) ens regalen la seva sortida del secret inconfessable a la tribu al galop del desig. Les veiem projectades en escena en un material transparent, clar, precís, de manera que la protagonista sembla talment que comparteixi directe amb l’horda allà mateix. Abans, però, de la fase de l’espectacle més documental, la que toca més, es passa primer per un repàs dels orígens mítics del concepte d’hermafrodita, i, a través d’un concurs de “què té sota les calces” amanit per la paròdia, el públic empassa una classe magistral d’anatomia dels òrgans sexuals. Tot ajuda a portar a la meta, i segurament sense riure no hauríem obert el cor, però l’esclat de la peça arriba quan se surt del xou fictici per arribar al món real: del silenci, la patologització, la vergonya, la soledat i les violències a la comunitat, el poder i el desig. I arribar fins al final de la mà de la proposta és, francament, molt emocionant.

Veure obres de teatre com Hermafrodites és una dosi d’optimisme per ser a l’ara i aquí, que trobo que ens fa molta falta. És una proposta més pintoresca i performàtica del què el gruix dels teatres barcelonins ens tenen acostumades, que tracta un tema molt desconegut per tothom. I, amb tot, ha aconseguit sacsejar els escenaris de Catalunya i repetir temporada a la capital. El món està canviant, ho està posant tot en qüestió i nosaltres estem presenciant i aprenent del canvi. Passa això tan especial, fantasia de creadors i creadores, que es marxa del teatre i la peça continua transitat la ment de qui l’ha viscut. En el meu cas, amb un concepte preciós que l’espectacle descriu com els “mais” que només duren una estona.