Hermafrodites a cavall o La rebel·lió del desig

Ho diu amb evident ironia la veu en off que escoltem tot just iniciar-se la trobada: quin públic tan valent , el que es reuneix dia darrera dia ( i en gran quantitat; l’espectacle està assolint molt notables nivells d’ocupació) per tal de contemplar de ben a prop la veritable naturalesa del mític monstre! Un monstre sobre el qual, el públic n’ha sentit a parlar des de sempre. I sobre el qual probablement n’ha llegit també alguna cosa, perquè des dels temps d’Ovidi (que també fa aquí una culta aparició literària) s’ha escrit força sobre ell. Però alhora, un monstre tan invisible que fins i tot pot haver-hi qui dubti de la seva existència real. Entre  d’altres coses perquè, tal i com s’anirà fent evident al llarg d’aquest contacte amb l’ésser mitològic, l’ocultació de la seva veritable natura ha estat sempre aconsellada fins i tot per les més respectables autoritats mèdiques. El monstre ha aprés que amagar allò que s’oculta sota la roba, és l’única forma que té de no morir-se de vergonya. De no ser estigmatitzat. De no acabar ficat en un d’aquells Freak Shows que , no fa pas massa  ( i de ben segur que encara en trobaríem algun en segons quins indrets del planeta) , encara feien trist negoci tot exhibint monstruositats com la seva. Cal amagar com sigui. I fins i tot, cal intentar no parlar del tema, com si aquest no existís. Encara que tot plegat impliqui l’aïllament, la tristesa i el desconcert . I encara que de tot plegat se’n derivi alhora la negació del desig: millor fer veure que no es desitja i acabar creient que el desig no existeix, que exposar-se a ser identificat com a monstre.Però, tal i com ens diu a l’iniciar-se  l’excel·lent proposta escènica signada per Raquel Loscos, Víctor Ramírez Tur i Laura Vila Kremer, i i interpretada amb notables recursos per aquesta última,  avui podrem per fi tenir a tocar un d’aquests monstres coneguts en altres temps com a els hermafrodites, i rebatejats en temps més recents amb la més científica denominació de persones intersexuals. En qualsevol cas, els hi posis el nom que els hi posis, i encara que ho acompanyis amb un grapat de cites d’il·lustres autors que s’han apropat a la seva estranya forma de vida acompanyada d’estranya morfologia, el que es pregunta tothom , és què s’amaga sota les seves calces. I a això juga la primera meitat de l’espectacle , conduïda per la Laura amb bons instruments d’actriu. Això, abans  d’abandonar la màscara interpretativa, i situar-se ella mateixa en la categoria d’aquella mena de persones que un dia van a la consulta del metge amb la seva mare per tal de posar-li diagnòstic al seu profund malestar, i surten de la consulta creient que son monstres . I que, com a tals, estan obligats a deixar la seva monstruositat ficada a la clandestinitat, si volen tirar cap en davant la farsa d’una aparença de normalitat normativa que passa per acceptat amb els ulls closos qualsevol indicació que et marqui el metge de torn, i oblidar-te quan més millor del teu propi desig. Contra això, es rebel·la precisament amb ímpetu aquesta proposta: contra tot allò que vol convertir en monstruositat el que no és altra cosa que una forma més de normalitat. Contra els tractaments i les operacions infames que , lluny de respondre al desig real de la persona que entra al quiròfan, responen al desig d’un sistema normatiu que intenta castrar tot allò que no s’enquadra dins del seu restringit concepte de normalitat, enlloc d’intentar dinamitar aquest concepte per tal d’obrir-li noves i estimulants perspectives.A la primera part del muntatge, la Laura assumeix una mica funcions de mestre de cerimònies que, amb bon humor, ens fica en programes televisius tan nefastos com aquells altres Freak Shows , malgrat el maquillatge de divertiment formatiu mainstream amb el qual es presenten. En el fons , del que es tracta és del mateix: d’abaixar les calces per tal de veure què s’amaga sota elles, i potser fer una mica de gresca al voltant de la descoberta. I d’això, potser no se’n salven ni les noves masculinitats que tant presumeixen d’anar per la vida exhibint un alt grau de sensibilitat. Ja posats , també queda l’opció del bricolatge amputador ,disposat a tallar i enganxar com si res ,encara que del treball manual n’acabi sortint una criatura amb quelcom d’aquella creada pel Doctor Frankenstein, que no se sent gens a gust dins del cos que han dissenyat per a ella altres mans i altres caps, sense tenir en compte el desig real d’aquest cos que estan manipulant al seu gust. Acabada la primera part amb un punt caricaturesc, arriba el moment de deixar la caricatura per apropar-se al testimoni real de qui de vegades ,s’ha sentit també com si fos una caricatura. I aquests testimonis imprescindibles ,deixen pas alhora a un final amb quelcom de cavalcada èpica cap a un futur que ja s’està fent present , de forma encara massa restringida, però cada cop més tangible: un futur en el qual ni el propi cos ni el propi desig siguin objecte de monstruosa ocultació, i en el qual les fronteres de la normalitat quedin definitivament abolides. 

Sovint, quan es va al teatre, es diferencia molt clarament aquelles obres en les quals s'hi va a divertir-se de les que es van a veure per aprendre, per connectar-se, per despertar l'esperit crític o delectar-se d'un exercici de prodigi poètic, interpretatiu, visual o del que sigui. Quan s'entra al Tantarantana per anar a Hermafrodites a cavall s'hi va amb intencions de la segona opció, pensant en rebre una lliçó més o menys dura d'obertura de ment. La sorpresa arriba, i cal dir-ho a dalt de tot, en el paràgraf amb més lectures d'un text, quan l'espectacle et demostra que ha prioritzat l'honestedat divertida i seductora per assegurar que, des de la butaca estant, ens ho passem bé i ens emocionem de la forma més impensable. Aquesta és la primera evidència de moltes de l'hetereogeneïtat que, gràcies a propostes així, cada vegada tenim més clar que regna al nostre món, castigat sota les regnes binàries.Hermafrodites a cavall o La rebel·lió del desig és una obra-performance-documental sobre les intersexualitats, amb la paraula sostinguda pel llenguatge audiovisual (àudio d'Aurora Bauzà i visual de Carme Gomila, present en escena) i plàstic, amb les peces projectables i el gran inflable informe d'Oriol Corral i Xesca Salvà. L'espectacle, en el conjunt format de la suma d'aquests llenguatges, deixa el públic amb una sensació singular de viure, de profunda emoció, esperança i convicció. És, per tant, curiós que, vistos els ingredients per separat, desproveïts de l'efecte in crescendo, són peces un punt inconnexes i informes. Però efectivament, Laura Vila Kremer juntament amb Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur han fet possible que d'un tema tabú, marginat, desconegut, se'n desprengui un plaer per a tots tipus de públics. Segurament són els elements estrambòtics sumats i perfilats el que acaba conformant aquesta lliçó que tots i totes necessitàvem entregada en forma de carícia divertida.Hermafrodites a cavall és una proposta original, enriquida per la generositat de l'anomenada horda de testimonis intersex. Un grup de persones diagnositcades intersex (perquè aviat entenem que això de la intersexualitat es diagnostica, no s'hi neix) ens regalen la seva sortida del secret inconfessable a la tribu al galop del desig. Les veiem projectades en escena en un material transparent, clar, precís, de manera que la protagonista sembla talment que comparteixi directe amb l'horda allà mateix. Abans, però, de la fase de l'espectacle més documental, la que toca més, es passa primer per un repàs dels orígens mítics del concepte d'hermafrodita, i, a través d'un concurs de "què té sota les calces" amanit per la paròdia, el públic empassa una classe magistral d'anatomia dels òrgans sexuals. Tot ajuda a portar a la meta, i segurament sense riure no hauríem obert el cor, però l'esclat de la peça arriba quan se surt del xou fictici per arribar al món real: del silenci, la patologització, la vergonya, la soledat i les violències a la comunitat, el poder i el desig. I arribar fins al final de la mà de la proposta és, francament, molt emocionant.Veure obres de teatre com Hermafrodites és una dosi d'optimisme per ser a l'ara i aquí, que trobo que ens fa molta falta. És una proposta més pintoresca i performàtica del què el gruix dels teatres barcelonins ens tenen acostumades, que tracta un tema molt desconegut per tothom. I, amb tot, ha aconseguit sacsejar els escenaris de Catalunya i repetir temporada a la capital. El món està canviant, ho està posant tot en qüestió i nosaltres estem presenciant i aprenent del canvi. Passa això tan especial, fantasia de creadors i creadores, que es marxa del teatre i la peça continua transitat la ment de qui l'ha viscut. En el meu cas, amb un concepte preciós que l'espectacle descriu com els "mais" que només duren una estona.

El Teatre Tantarantana ha acollit durant cinc dies, en el marc del Festival Grec 2022, Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig, del Col·lectiu Que no salga de aquí. Estrenat a Fira Tàrrega i guardonat amb el Premi de la Crítica a Noves Tendències, aquest espectacle, didàctic i necessari, té la rara virtut de reunir humor, denúncia i celebració. Per tot això, hauria de poder veure's arreu. Una veu en off parla de la condició de l'hermafrodita com si ens volgués ensenyar un monstre en una parada de fira. Ens informa que es tracta d'una criatura relativament pacífica, estèril o esterilitzada, i ens prohibeix fer-li fotografies, alimentar-la i llençar-li monedes. Aquesta sèrie d'advertències i recomanacions connecten amb la referència al freak show que ja va fer servir la companyia italiana Motus a MDLSX (2016), inspirada en la monumental novel·la Middlesex de Jeffrey Eugenides (Premi Pulitzer 2003). L'ambigüitat és percebuda com a pertorbadora de l'ordre establert, i per això la societat emet el veredicte de monstruositat envers persones com les que protagonitzen aquesta obra. Als monstres se'ls captura i se'ls envia a la clínica o al circ. Per això, aquest espectacle sobre la intersexualitat comença al circ ‒també el televisiu‒ i passa per l'hospital. Afortunadament, però, acaba amb un cant pletòric a l’autonomia dels cossos i les sexualitats.  L'escenografia d'Oriol Corral i Xesca Salvà compta amb una sèrie de matalassos que assumeixen diferents funcions: tan aviat serveixen de pedestal per a una peça de museu com de pantalla de projeccions. La dramatúrgia de Raquel Loscos i Víctor Ramírez Tur, també directors de l'espectacle, es remunta fins a mites antics ‒resulta inevitable començar per Ovidi‒ a fi de recalcar que la de l'hermafrodita ‒ un “cos complicat” amb “genitals incomprensibles”‒ és una llegenda molt insistent que reenvia a l'origen no dual de l'espècie humana. Acompanyada en escena per la creadora visual i documentalista Carme Gomila, que realitza un hàbil i precís encaix amb els vídeos, l'actriu Laura Vila Kremer farà tots els papers de l'auca a fi de traslladar-nos les vivències i demandes de les persones intersexuals. A la primera part de l'espectacle, Vila Kremer assumeix un rol estripat de presentador de diferents seccions o programes televisius de biaix sensacionalista, entre els quals hi ha un repulsiu taller de bricolatge genital, de to demagògic i infantilitzat, i una mena de confessionari dedicat a les noves masculinitats que resulta enormement condescendent: “Són temps difícils. Molta gent transita, flueix, camina pels dos costats de la vorera”. I si en aquest primer bloc l'humor confereix una distància irònica i crua al ‒diguem-ne‒ objecte d'estudi, la segona meitat de la peça se centra en un sobri treball documental, que, lluny d'apuntalar-se sobre reflexions o citacions teòriques, acudeix a testimonis en primera persona que es revelen de gran interès i rellevància.  Vila Kremer demana llum a platea i explica el seu cas, a partir del moment en què va ser diagnosticada i va començar la seva “gimcana hospitalària”. Però reclama més veus, i aquí és on apareixen, cadascun projectat en un dels matalassos disposats verticalment, els altres testimonis, que han patit també els usos i abusos de la ciència mèdica ‒ cirurgies de reassignació de sexe; tractaments invasius per ordenar el gènere; falsos diagnòstics de tumorització, a fi de forçar el consentiment a determinades intervencions ‒ i s'han decidit a compartir la seva història de silenci, patiment i desinformació. L'actriu interacciona molt oportunament amb els cossos i veus enregistrats, en diàleg amb els quals basteix el seu propi discurs. Emociona l'orgull amb què Laura Vila Kremer mira la seva comunitat projectada i s'hi emmiralla. La performer i el cor documental desobeeixen la consigna del silenci i surten de l'habitació fosca on han estat relegats durant tant de temps. Entonant una lloa a l'elasticitat identitària i a la deserció de categories estanques, proclamen ser “bèsties poderoses”, “un grup dissident desorganitzat”, “una horda d'hermafrodites a cavall que hackeja l'estructura binària del món”. I, al costat de les autoafirmacions explosives amb què aquesta empoderad(or)a primera persona del plural pal·lia el seu anterior dèficit d'existència, hi ha també l'alegria de poder enumerar diferents fites i motius per a l'esperança, assoliments en matèria de drets i visibilitat. L'espectacle acaba amb un crescendo emocional, una celebració mobilitzadora que, d'una banda, reivindica l'orgull intersex i, de l'altra, desafia el conjunt de la societat a atrevir-se a desitjar lliurement i sense por. Article publicat a Núvol el 15 de juliol de 2022

Un altre vegada una companyia jove, novella, però amb uns integrants amb molta experiència, aconsegueix crear una obra amb un discurs propi, dins d’un gènere amb moltíssimes possibilitats d’explotació com és el teatre documental, sobre un tema d’impacte social però encara molt tabú dins la societat. La Fira de Tàrrega ha encertat de ple donant l’espai del Poliesportiu Municipal al Col·lectiu Que no salga de aquí que ha presentat Hermafrodites a Cavall o La Rebel·lió del desig. Necessària, educativa i transformadora.És molt gran la desconeixença que tenim del món intersexual, intergènere o simplement, dels hermafrodites. I l’obra està construïda per ser tant didàctica, explicant els diferents casos d’hermafordites, com de denúncia, posant en primer pla la ignorància de la societat del tema i la poca destresa amb tractar aquesta realitat.L’ús d’una veu en off enunciativa al principi ens diu que els hermafrodites són un mite, una llegenda que la història ha tractat d’invisibilitzar. I del mite a la malaltia. Però abans toca jugar a un concurs. Primer cop, primer gir. Fanfàrria de concurs i una cantarella que ens repeteix “Que té sota les calces?”. Ens instal·lem doncs amb la paròdia de denúncia en que un presentador a lo Elvis (Laura Vila Kremer) pregunta a una suposada concursant què hi ha sota les calces d’una noia. Durant aquest moment televisiu però no deixen d’explicar-nos conceptes com vagina cega, doblet intersexual o d’altres nomenclatures mèdiques. La paròdia segueix, i es fa fins i tot més incòmode, quan l’actriu es posa una jaqueta i fa d’un home modern, sensible, i vulnerable (tal com diu el cartell) que explica la seva relació sexual amb una persona intergènere. L’amant ferit és ridícul, però al mateix temps massa proper. Què hagués fet jo en el seu cas? Llavors entrem en el periple mèdic, a través d’un altre programa que fa befa dels programes de bricolatge: retalla i enganxa. Anem a fer una reconstrucció vaginal! La mida del que tingui allà a baix determinarà si és clítoris, si és penis o si no és ni una cosa ni l’0altra i per tant... zasca! Intervenció quirúrgica. En tot moment, els riures es van fent cada cop més sonors degut a la sèrie de barbaritats que es diuen i es perpetren (la interrupció amb l’anunci del producte per dilatar vagines és tan hilarant com horripilant) i tot plegat desmeboca en una sèrie de moviments frenètics, en un acte de bogeria que conclou amb una pregunta. I digues, Laura, què tens sota les calces? Un crit servirà per callar les boques i deixar pas al silenci. Mentre una música atmosfèrica l’acompanya, l’actriu es va despullant, desmaquillant i despentinant per tornar a al bodi.  Quan acaba, una sola frase canvia de to tota l’obra i a tots se’ns posa un nus a la gola. És doncs quan entrem de ple en el teatre documental, aquell que parteix del propi testimoni de l’actriu (el record de Raphaëlle de La Conquesta del Pol Sud és ben viu), de com sota la seva carn va viure un procés feridor, el procés de naturalització, d’integració en un gènere. Però la Laura no està sola. Ella mateixa explica el seu procés de reconeixement, de sortida de l’armari i de com, durant el work in progress del projecte, ha pogut contactar amb altres dones i homes que han patit algun tipus de mutilació pel fet de ser intergèneres. Són varis els testimonis que apareixen projectats i que `parlen de la seva realitat, dels silencis, de les habitacions tancades, però també de la alliberació i del reconeixement del desig. Al final és catàrtic, un crit a la seva identitat, a la seva diferència i a l’acceptació del desig que poden sentir també. La seva rebel·lió contra la societat que ha volgut tractar-los com a llegendes parteix del desig més íntim.Amb tot això, val a destacar per sobre de tot dos elements claus del muntatge: la feina de la Laura Vila Kremer, brillant com a còmica paròdica, sempre mantenint el ritme i elevant-se amb dignitat educativa quan posa la seva vivència al centre. I després una posada en escena meravellosa, amb peces que encaixen entre elles. Tot de matalassos o blocs rectangulars que es van aixecant i estirant, sobre els quals es projecta vídeo, imatges, i amb els quals l’actriu crea un joc coreogràfic que aporta una profunditat i unes textures úniques. L’escenografia de Marta Filella i els audiovisuals de la Carme Gomila són claus per aportar un sentit que eleva tota la peça.