He mort el pop

Coincidint amb l´aniversari de la seva mort, Angel Guimerà està present aquesta temporada a dos teatres, Mar i Cel, de Dagoll Dagom al Teatre Victoria i la recent estrenada (2024), He mort al pop, co-producció d´Apunta Teatre, El Maldà i la Federació d´Ateneus de Catalunya. Desprès d´haver fet una inicial gira pels Ateneus, ara es pot veure al Versus Glòries. De-construcció en clau de comèdia. He mort el pop, com el seu títol ja indica parodiant el famós crit de Manelic desprès de matar l´amo “He mort el llop!”, es una comèdia irònica que desconstrueix les tres obres textos més icòniques de l´autor (Mar i cel-1888; María Rosa-1894 i Terra baixa-1897). L´esència de l´espectacle es contemporitzar temes recurrents de l´autor (conflictes passionals, rebel.lió contra els poders establerts i l´empoderament de la dona), amb l´objectiu d´apropar l´obra de Guimerà al públic actual. Dels tres dames es representen just el moment transcendental en que el conflicte acaba amb la mort violenta  d´un dels protagonistes. Drama i comèdia, inclús pinzellades de teatre musical a ritme de blues i anàlisi detectivesc, coincideixen en aquest original muntatge basat en un punyent i divertit text de Lluis Anton Baulenas, àgilment dirigit per Marc Vilavella amb música original de Marc Sambola i interpretat de forma notable per l´actriu Rafaela Rivas i els actors Bernat Cot i Antonio del Valle. El text Concebut en cinc parts, en la primera i segona, es fa una reflexió sobre les obsessions: amor apassionat i extrem a contracorrent, que desemboca inevitablement amb la mort violenta (els actors adopten un aire de detectius, amb estètica de “blue brothers”, que els permet introduir un divertit numero musical a ritme de blues, ballat pels dos protagonistes masculins i cantat pel Bernat Cot. A les altres tres parts es fa una reconstrucció dramàtica de les parts finals de les tres obres, amb un desenllaç posterior al final. ¿Que hauria pogut passar després de baixat el teló?. Manelic cau en l’esquizofrènia i l´alcoholisme, suportant el ser un mite nacional i esperant la visita de la policia (abans guàrdia civil, ara mossos d´esquadra), que mai arriba. La Blanca presonera de les seves contradiccions, de voler ser monja a enamorar-se bojament d´un corsari musulmà fins a morir amb ell, s´enfronta a l´oblit i l´hipocresia del món actual. Molt divertida, plena d´humor negra, l´escena al crematori del tanatori on els seus tres únics “amics” que la recorden esperen les cendres sense saber que fer amb elles. La María Rosa afronta resignadament la seva condemna a cadena perpètua, assetjada (una de les escenes més hilarants de l´obra), per un irreductible venedor de formes de fer molt rentable (la crònica negra es ven molt bé al cinema-la televisió i a les editorials, basat en fets verídics) la seva actual situació. El muntatge De toc minimalista, sols utilitza uns baguls-capses, característics d´atrezzo, que en constant moviment delimiten els diferents espais i permeten el joc amb els intèrprets. Amb una bona direcció d´actors i portat amb ritme combina encertadament el drama, la comèdia i el musical. Destacar les coreografies i apunts de moviment de Candela Diaz Sanz i el toc de vestuari de Paula Font. Els interprets Bernat Cot i Antonio del Valle es desdoblant en diferents personatges i donen vida als intèrprets masculins (a més de interpretar al protagonista i antagonista de cada obra). A l´hora alternant en ple encert entre el drama i l comicitat i cantant i ballant a la part musical. A la Rafaela Rivas, impecablement vestida de blanc impol·lut, li toquen totes les escenes dramàtiques que resol amb solvència, sols a l´escena del tanatori pot lluir les seves reconegudes virtuts còmiques. A Broadway i Hollywood Angel Guimerà es sens dubte el dramaturg català més reconegut mundialment.  En vida ja va poder veure les seves obres estrenades a Broadway (Maria Rosa i Marta of the lowlands-Terra baixa) i portades al cinema, Maria Rosa (1916), dirigida ni més ni menys que per Cecil B. De Mille (Los diez mandamientos) i al Japó per un altre dels grans directors del cinema, Kenji Mozouguchi (Este mundo polvoriento-1924). Les seves obres s´han traduït a molt diversos idiomes i es van representant de forma continuada. Pels qui volgueu anar repescant el material filmat de Guimerà, podeu veure la pel.lícula María Rosa (1965), protagonitzada per Núria Espert, a Prime-Flix-Olé i Terra Baixa (2011), a youtube.   Text: [email protected]    

Un esglai. Als espectadors que els agafi despistats, els pot semblar que el gremi del teatre ha entrat en revenja mafiosa i sanguinària. «He mort el pop!», diuen. I els més malpensats ja veuen el pobre Mago Pop trinxat i enviat a l'altre barri. Doncs, no. No és això. El Mago Pop continua fent les seves trapelleries traient-se, si no conills, sí que milers d'espectadors de la màniga que omplen al Paral·lel amb l'últim «Mar i cel» de Dagoll Dagom, tal com coneixem fins ara Dagoll Dagom. El futur no l'ha vist ningú. I Àngel Guimerà, més enllà del centenari de la seva mort, que s'ha commemorat el 2024, i més enllà de «Mar i cel», continuarà apareixent, ara sí, ara també, de la mà de noves generacions, com ho fa ara mateix en tres sales: «L'aranya», al Teatre Nacional de Catalunya; «Mar i cel», al Teatre Victòria; i aquest «He mort el pop», a la Sala Versus Glòries. L'espectacle, que forma part del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i que ha fet una llarga gira per diversos escenaris del país, arriba madur i revisat en alguns aspectes a la sala convencional de Barcelona, seu de la companyia Apunta Teatre que el coprodueix amb El Maldà. L'escriptor Lluís Anton Baulenas (Barcelona, 1958), novel·lista i traductor, ha acaronat de tant en tant el teatre, menys, segurament, del que ell mateix voldria i del que el sector es mereixeria. I ho ha fet amb aquesta paròdia en clau de comèdia, si es pot dir així, de tres peces emblemàtiques d'Àngel Guimerà: «Mar i cel», «Maria Rosa» i «Terra baixa». Diria que darrere de la presumpta paròdia tirant a comèdia hi ha també subtilment una voluntat involuntàriament didàctica. Guimerà, autor de capçalera sisplau per força de molts adolescents per exigències dels programes educatius, té l'oportunitat de ser conegut aquí amb píndoles originals d'aquests tres espectacles, amb l'atractiu de l'especulació literària que en fa l'autor i que, amb la mà destra i picaresca del director Marc Vilavella, la suggerent composició musical de Marc Sambola, i la interpretació descarada del trio que formen els actors Antonio del Valle i Bernat Cot i l'actriu Rafaela Rivas, alimenta allò del “què hauria passat si...” Doncs, això és el que es planteja l'espectacle «He mort el pop»: un Manelic contemporani, vestit i barret elegants, que des de la part alta, on Guimerà el va deixar confinat, fa escapades a la terra baixa, amb ulleres fosques. Manelic viu l'esquizofrènia en què Guimerà el va encasellar, marcat per la mort de l'amo Sebastià i la possessió de la Marta. I això el persegueix. També hi ha la recuperació del cos ofegat a la mar de la jove Blanca de «Mar i cel», una criatura indecisa que tant va per monja com s'enamora d'un moro, i la irònica cerimònia al crematori del tanatori on la vetllen tres amics que hauran de decidir què fan amb les cendres que els serveixen com si fos una màquina expenedora de begudes. I encara la Maria Rosa que purga a la garjola l'assassinat del seu assetjador —abans que la violència domèstica s'etiquetés de violència de gènere— i que es resisteix a l'oferta d'un intermediari que li promet ressò mediàtic amb l'explotació del seu cas i que el que aconsegueix és que se li desperti novament el desig de fer sang. Imaginar quin podria ser el futur d'aquests tres personatges d'Àngel Guimerà (Manelic, Maria Rosa i Blanca), és un exercici de recuperació del patrimoni cultural que, si bé pot sobtar en atrevir-se a anar més enllà del que va anar Guimerà el segle XIX, té el seu referent en la tradició anglosaxona que també ha pouat en l'ànima d'alguns dels personatges més emblemàtics de les tragèdies de William Shakespeare i els ha dotat de noves maneres d'actuar, noves maneres de pensar i noves maneres de tornar a caure en la mateixa pedra, però influïts pels corrents dels nous temps. Amb una posada en escena minimalista (només tres caixes d'attrezzo i el fosc de la caixa escènica i una acurada il·luminació) els tres intèrprets introdueixen cadascun dels tres clàssics amb els fragments més coneguts de cadascuna de les tres obres i es posen de seguida en la pell del Manelic contemporani, amb la picaresca de l'actor Bernat Cot, que interpreta les peces del compositor Marc Sambola i que fins i tot jugarà amb el nas de Cyrano fent una comparació odiosa amb Guimerà. Es posen també en la pell de la Blanca i la pell de Maria Rosa, dos personatges femenins que interpreta l'actriu Rafaela Rivas, més dramàticament, amb moments de petit musical, com correspon al clàssic, i sempre amb un vestit blanc immaculat. I encara es posen en la pell d'algun dels personatges secundaris d'aquestes tres obres, interpretats tant per Bernat Cot com per l'actor Antonio del Valle, que és també qui fa en alguns moments d'introductor de l'obra i la figura d'Àngel Guimerà. Ara ha desaparegut la senyera de les primeres representacions i el retrat de Guimerà ha estat substituït per una projecció al lateral de la caixa escènica. Contemporanitzar els personatges d'Àngel Guimerà constata la vigència que aquests tenen quan se'ls despulla del seu embolcall d'època i se'ls situa en papers que reflecteixen la modernitat de Guimerà, un guionista del segle XIX que avui ompliria les plataformes com Netflix o Filmin, avançat a denunciar conflictes passionals, excessos de poder i reforçament feminista, tres de les claus que es desprenen d'aquesta comèdia divertidament sanguinària, cuinada en la seva tinta, dominada per l'amor i la mort, i on l'únic que no hi apareix és, precisament, el “pop” que metafòricament promet el títol.

La Federació d'Ateneus de Catalunya farà, exceptuant el defintiu retorn de Mar i Cel de Dagoll Dagom i fins que algú no demostri el contrari, la producció més ambiciosa (40) en el centenari de l'Any Guimerà. I és possible una temporada en una sala de Barcelona pel 2025. Això sol ja val per treure's el barret. Ni TNC, ni Lliure, ni Teatro Clásico, amb tot el seu potencial, han trobat la raó per fer un muntatge potent aquesta temporada. He mort el pop és una paròdia amb un esquitx de cançons que regalimen blues. Lluís-Anton Baulenas ha titulat el seu homenatge parodiant la frase mítica de Manelic en matar l'amo (en Sebastià) a Terra baixa: "He mort el llop" s'ha transformat en "He mort el pop". I, de la mà de Marc Sambola, en comptes de pop, salta un to allargassat de blues (barret, corbata i ulleres de sol connecta amb els Blues Brothers). Però, de moment, és només un miratge. Veurem si evoluciona.La peripècia planteja servir els tres finals èpics de Terra baixa, Mar i Cel, i Maria Rosa per fer-ne uns epílegs demolidors. D'humor negre. Aquestes representacions tràgiques, un punt naturalistes (servint-se de modificacions del vestuari genèric i de les tres caixes de transportar focus) trenquen el codi i es fa incongruent. Potser per advertir les claus dramàtiques funcionària millor si els tres personatges fossin estudiosos crítics de Guimerà en una conferència performativa tipus Sergio Blanco (Covid 451) o Ignífuga (Utopia). I després podrien desbarrar sense contemplacions en el postguimeranisme. Com quan els amics de la protagonista de Mar i Cel es queden "sense blanca" per pagar la seva incineració. Fer humor negre de la Blanca és més que un joc de paraules. La peça, tot just estrenada al Teatre de Sarrià, li falta el rodatge perquè la vis còmica dels tres intèrprets, amb recursos diferents, vagin confluint en un to més orgànic entre tots tres.L'amor tòxic i assassí de Guimerà és caduc? D'entrada sentir que els homes titllin la protagonista de "meva" fa remoure el seient, però també és cert que la violència de gènere (amb un criteri tan peregrí) no afluixa en aquest segle XXI. Guimerà signaria realities a les televisions, com proposa l'agent comercial al centre penitenciari a la Maria Rosa. Possiblement, no li semblaria adequada la ridiculització a l'homosexualitat (tenint en compte la seva discreta i coneguda condició sexual), però aprendria a riure'ns perquè el seu blues, ara, és una paròdia. I si Cyrano pot fer paròdia del seu nas immens, tothom ha de ser prou intel·ligent per saber-se riure de la seva caricatura.