Cada nova versió de «Hamlet» que cíclicament apareix als escenaris aporta a les velles i noves fornades d’espectadors una nova visió del mite, una visió que gairebé sempre està condicionada pel moment històric, social i polític que viu el món i pels ulls com se’l miren els coetanis. Partir d’una obra com «Hamlet» que té en el seu original una durada de prop de sis hores —la més llarga de l’autor— i reduir-la a dues hores i mitja —hi ha vint minuts de mitja part— requereix d’entrada una disposició a la concessió i la netedat sense que es perdi el fil ni del discurs ni de la trama.

La versió de Pau Carrió (Barcelona, 1981), que torna a Shakespeare després de la posada en escena de «Victòria d’Enric V», al mateix Teatre Lliure, el 2014, tensa aquest fil perquè als espectadors no se’ls escapi res del que passa sobre la maroma.

I ho fa, com l’equilibrista, passant silenciosament i de puntetes sobre cadascun dels moments més essencials de la tragèdia, deixant que cada personatge tingui el seu moment i permetent-se la trapelleria de trencar el glaç entre els intèrprets i els espectadors amb escenes que no només serveixen perquè els uns i els altres prenguin alè sinó també per fer adonar de la identificació que hi pot haver entre els espectadors d’avui mateix i la ficció de la pretesa llegenda danesa recollida per Saxo Grammaticus, autor de la primera història que es coneix de Dinamarca, i l’especulació literària i històrica posterior que en fa Shakespeare, mirant al moment anglès de l’època. (…)

Aquest «Hamlet» és el «Hamlet» de l’actor Pol López i també el «Hamlet» de l’Ofèlia de l’actriu Maria Rodríguez. I comparteixo aquest duet protagonista perquè malgrat que és ell qui té tota l’obra pel mànec i qui evoluciona amb el trasbals que viu el seu personatge, hi ha també una evolució i un canvi de paper tan remarcable com el del príncep de Dinamarca en la interpretació d’Ofèlia, quan la tragèdia ja ha enfilat el seu inaturable destí cap a la presència de la mort. Aquest és un relleu generacional en la interpretació escènica que té un doble valor: qüestiona els nostàlgics del passat i arrossega els més joves que miren al futur. (…)