Doncs, francament, a mí m’ha agradat. S’afanya ja fa temps Oriol Broggi en els seus últims espectacles en el fet de combinar escenografía, dramatúrgia i imatges, cada cop més contundents, i potser a la Biblioteca no hi havia prou espai,

Porta ja temps Broggi, gran cinèfil, imaginant les seves creacions decorades per imatges en moviment, ja siguin pels protagonistes de l’univers JOhn Ford o els samurais d’Akira Kurosawa.

Així doncs, per què n combinar.ho tot plegat dins una gran sala de cinema? Amb una pantalla gegant, segurament l’única i la més gran que ens queda avui en dia, la del cinema Aribau de Barcelona (ai, quins temps aquells de les pantalles de l’Urgell o del Club Coliseum…! Doncs sí, encara en queda una).

Doncs dit i fet, tot això a “Hamlet Aribau”. Broggi i els seus inseparables compleixen aquest somni i canvien la sorra de la Biblioteca per un escenari atípic en una gran sala del setè art. I primera sorpresa: en entrar dins la sala et preguntes on dimonis és l’escenari, per què no veus res. I, sorpresa, baixant el passadís, al fons, hi ha una gran cortina i al darrera, grades i escenari. I funciona, és atractiu. Provem.ho! I a sobre, l’escenografía és nua….excepte per algun detall (bé, sí, una mica de sorra, no podia faltar)….però és que cal jugar amb la gegantina pantalla. Joc que proposa Broggi i que acceptem.

Així, en aquest majustuòs Shakespeare estarem tan pendents del que passa a l’escenari com a la pantalla. Les imatges, però no sempre coincidexen amb el que esdevé a l’història; perquè…què tindrà a veure aquella seqüència amb John Wayne i una diligència (us sona?) cavalcant per Silicon Valley, amb el què està passant a la història? Doncs aquí una de les claus: la imaginació de l’espectador i el retrobament d’aquest amb els fantasmes que segurament van alimentar la seva infantesa: el western, els indis, els pirates….Temps ja passats.

I encara més jocs: què té a veure la sideral música de Pink Flyd amb el què està passant? I Bowie? I Dire Straits? i Ingmar Bergman? Doncs tot i res; si us plau, deixeu anar la imaginació. A mí m’ha anat bé el joc.

Per tant, crec que l’experiment funciona. Però és clar, tot això ha d’anar acompanyat d’una posta en escena i interpretacions de les grans, dignes del bard. Per què si no, de poc serviria tornar a revisar “Hamlet”.

I és aquí on entra en acció un Príncep de Dinamarca semblant a Guillem Balart, un dels millors actors (i més actius els últims temps) del nostre païs. Un “Hamlet” més insegur de caràcter, més sensible, i brillant, molt brillant, i tothom dempeus en acabar. I al seu costat, la seguretat de gent com Sergi Torrecilla, Elena Tarrats i Marc Rius, o la solemnitat de la gran parella Carles Martínez-Míriam Alamany. I no podía faltar l’humor, contrapunt shakesperià, de la mà del genial Toni Gomila. Un equip complert, sobri, que aconsegueix que les tres hores i escaig d’espectacle passin volant. Per què, no oblidem, “Hamlet” sempre són més de tres hores d’espectacle. Con ho eren, al cinema “Lawrence d’Aràbia” o “Allò que el vent s’endugué”….i, oi que estem al cinema?

Així doncs, per què no atrevir.se? Que no us tiri enrera la durada o la frase “un altre cop Shakespeare” o “ja l’he vist”. Aquí gaudireu d’una obra de teatre cinematogràfica o d’una pel.lícula teatralitzada. El que més us agradi.