Guillem Balart és un Hamlet adolorit que embogeix i es converteix en el venjador del pare. Ho deixa tot. Desconfia de tothom menys de l’honestedat d’Horaci (un Sergi Torrecilla narrador, pletòric) o de la simplicitat de Poloni (Toni Gomila, en un to molt més còmic del que és habitual). Laertes (Marc Rius) és una closca de nou enmig d’una tempesta pels jocs del destí. I la pobra Ofèlia (Elena Tarrats) no arriba a entendre mai què està passant; sempre va dues escenes darrere de la història. En aquest panorama, Carles Martínez i Míriam Alamany són els dos reis Claudi i Gertrudis, també prou opacs per poder justificar el seu crim. Oriol Broggi torna al Hamlet essencial brookià, de llargues jaquetes (que recorden túniques), bastons i catifes però li ajunta un reguitzell d’àudios i de fragments de pel·lícules tractades (sobretot, a la primera part) que interactua (per contrast, o acompanyant, o sorprenent) amb l’escena. Ho fa per homenatjar la casa que els acull (un cinema històric) i utilitza els vídeos i els àudios com a ressorts per posar més capes a l’escena, sovint sense un motiu racional, si no com una necessitat emocional. És una voluntat poètica: Si cal un moment de brillantor, hi posa Sultan of swing. Si es vol despendre una dosi de tendresa, deixa entreveure el bigoti i bombí de’n Charlot. No cal entendre-ho, només deixar que reaccionin els dos referents dins del cervell de l’espectador.

És un joc que descol·loca perquè costa veure paral·lismes de l’amor utòpic d’Amélie voltant en moto amb el reparador de càmeres de fotomaton amb la peripècia d’Ofèlia i Hamlet, que la convida a cloure’s en un convent. O que l’arribada de Rosencratz i Guilderstern coincideixi amb una caravana al far west acompanyada per soldats a cavall. L’exèrcit de Fotinbras el transforma en uns terribles samurais. El director és fidel al cognom que porta el títol, Aribau, a què aquesta segona mirada seva al ser o no ser de Shakespeare es facin en un cinema. El muntatge anterior es remunta al 2009 amb Julio Manrique de protagonista a la Biblioteca de Catalunya. En aquest sentit, les tarimes i la platea construïda sobre de les butaques ensenyen tota la fusteria: deixen evident que no se n’aparten de la història del cinema, que la integren. Que la posen al costat del fantasma del rei assassinat de Dinamarca (i pare de Hamlet).

La pantalla immensa permet reproduir els famosos núvols de les produccions de Broggi. I també hi inclou alguna reproducció de les escenes, a vegades des d’espais no accessibles a l’espectador (als camerinos, a les butaques del darrere) a vegades amb altres punts de vista (ben trobada la càmera que ensenya la reacció dels Gertrudis i Claudi en la representació farsesca del seu crim). Altres cops aporta diagonals suggerents però sense explicar qui és el que mira i, per últim, primers plans per veure la desesperació de Hamlet o repeticions quasi en loop de Claudi amb Laertes quan es cuina el duel que serà una ratera per al príncep de Dinamarca. L’ús de la imatge és constant amb tractaments molt diferents. Alguns, se’ls pot aplaudir, altres, com a mínim, generen perplexitat dramatúrgica (no s’entén bé a què es deu, aquell fons). L’ús de la càmera, però, sempre manté en primer pla el treball d’actors. Que hi són, sovint estàtics, amb una potència quasi mística. Per això, els preciosos i dolorosos instants de bogeria d’Ofèlia es produeixen sense cap efecte que distregui.

Broggi deixa que la llista de músiques (amb molta més sonoritat irlandesa que no pas danesa, on es troba el castell d’Elsinor) sonin quasi aleatòriament. Es deixa moure per la intuïció; no hi ha un treball per entendre la peça; se la deixa que respiri amb els nous condiments i que es faci efervescent en la imaginació del públic. Sobretot, en una primera part, que recupera escenes de la companyia que, habitualment s’arraconen per donar major velocitat a l’obra. Per això, en aquesta primera part hi ha moltes reiteracions (habitual en el teatre de fa 400 anys en què el públic entrava i sortia, parlava i menjava mentre els actors s’esgargamellaven a l’escenari). La segona part, en canvi, és molt més depurada, teatral. Sense càrregues d’imatges i amb la intensitat de la tragèdia. És una interpretació molt més contundent (per bé que l’escena de les espases patinava en l’estrena, encara). Per fi, en la darrera estocada es veu el Ballart de les grans ocasions. El que va saber defensar un complicat protagonista a Carrer Robadors o el que suportava l’escena amb Clara Segura a La guerra no té rostre de dona. La resta de treball actoral manté l’equilibri entre l’austeritat de moviment i la ironia de saludar al públic quan Laertes marxa cap a Anglaterra o quan l’enterramorts filosofa tot picant el sot. La mirada subjectiva de Broggi no vol explicar gaire res; prefereix que sigui l’espectador el que completi el quadre. Es pot entendre aquesta llibertat com un exercici de mandra o com una voluntat de cedir la responsabilitat del com ens ressona el Hamlet de Shakespeare avui, al públic. Què serà o no serà depén de l’actitud activa de l’espectador i de trencar amb la justificació de per què es representa d’aquella manera i no una altra.