Tothom té dret a somiar amb gran. Cris Blanco creu que ja té prou solidesa com per presentar a les institucion una producciñó per cvalor de 420.000 euros. I els teatres li fan “la cobra”. Pel que ha hagut de reciclar-ho a poc més de 420 euros, exagerant el patetisme. Confiant que aquesta mena de presentació del projecte sigui, finalment, l’embrió de tot allò que aspira s’ha presentat al CCCB, amb col·legues, alguna rampiona d’humana, cartrons i vàries burres per donar sensació d’escenografia, d’actors extres. tt ´ñes una divertida broma que, com diu el títol, La Gran il·lusió és també un número de màgia espectacular. Evidentment no té la potència del Mago Pop, pero sí que respira una frescor similar. I els tocs màgics (trucs que es veuen pels descosits, donen igualment un aire naïf que li va molt bé al quadre romàntic i de metavers de la seva trama de patacada.

Blanco, hàbil en presentar-se com una antiheroïna (que tot li va calculadament al revès del que preveu) té una comicitat infal·lible. tot roda al voltant de la seva imaginació. i els artistes lliures no han de perquè limitar els seus somins a la migradesa de les produccions precàries. Primer ,pensar en gran; després, en tot cas, adequar-ho a les possibilitats. Aquest sembla ser el mantra de la majoria dels artistes del segle XXI. I vBlanco ho ensenya cru, amb la voluntat de trobar la complicitat d’un públic que riu del patetisme i que situa aquest espectacle professional com si fos una obra de teatre familiar de la canlla en un estiu plujós, a la casa de colònies de torn…

Cris Blanco ha volgut somiar a lo bèstia, per una vegada. Ho va fer David Espinosa amb Mi gran obra transformant tot el repartiment amb figuretes de tren. Li va soritr tant bé que va donar la volta al món (i això no és una exageració, aquesta vegada). També Marta Galan i Juan Navarro van experimentar amb tres superproduccions, estirant d’escenografies que anaven al contenidor del Lliure, el Liceu o el TNC. Tal com sona. Com el que vol fer Cris Blanco (segurament, sense ser conscient que la seva voluntat utòpica, en realitat, es va poder fer…) en la seva Grandissime illusione.

Procurtant no fer spòiler, podem dir que aquesta producció grata en una ferida inesperada quan posa en crisi els textos projectats. La moda implantada per Rodrigo García (segons cita la producció) està entrant en col·lapse i Cris Blanco hi estira l’última visió divertidament agònica. Com si fos l’últim líquid d’un escanyat d’on emergeix la màgica mandràgora.