Gran Fracaroli

La companyia d'Els Pirates eren una colla de nois desperdigats que s'havien conegut per casualitat en una aventura de l'Ajuntament de Barcelona per posar a escena Brundibár (que tot just fa un any es va tornar a aixecar amb aquells nois, ara, com a directors d'ujna segona època de l'espectacle). Brossa els va donar l'oportunitat de fer un pas decisiu cap a la professionalització. I des d'allà han anat construinjt una història apassionant que viatja de fer adaptacions desenfadades de Shakespeare (El somni d'una nit d'estiu o Nit de reis), construir dramatúrgies de contes fantasiosos (Ronda naval sota la boira) o elaborar valents cabarets amb tanta música i broma com mala bava (Balneari Maldà: Identitat, Educació i Poder). Ara, Els Pirates retornen a la deu d'on van començar a construir la seva manera de presentar-se a escena: Gran Fracaroli.  una peça que viatja de l'homenatge a Brossa a esquitxar instants de frescor i desinhibició pròpia, superant el guió d'un autor que es va obsessionar a escriure-ho tot i que no li va preocupar massa d'estrenar-ho perquè no eren temps per a aventures de producció en català (el franquisme atenallava el seu clam llibertari) i per l'angúnia a què els actors tergiversessin la seva idea de l'escena.D'entrada, s'ha d'avançar que el primer joc de màgia és convertir el petit espai delmaldà en una caixa que sembla inacabable, com si el sostre s'hagués aixecat un metre i l'amplitud de la sala hagués abarcat l'amplada del carrer del Pi. La il·luminació té també una labor principal perquè trenca els diferents quadres ideats per Brossa i permet els imprescindibles canvis de personatges (desapareixent i, sobretot, apareixent) amb el vestuari i els posats més inesperats. El truc d'Adrià Aubert és convertir aquest transformista (Fracaroli, emulant a Frégoli) en cinc actors. Que, tot i així no paren ni un moment. És de pressuposar que el moviment que es produeix entre caixes (telons endins) deu ser quasi tant atrafegat com a l'escenari. Brossa juga amb un surrealisme un punt barroc: com Santos (Patetisme il·lustrat) estira les paraules per la seva sonoritat més que per la voluntat d'un discurs, un joc que sí que manté, per exemple Jordi Oriol (L'empestat). En la frescor d¡Els Pirates aquesta dramatúrgia els bloqeja una mica, ara és un notable execici per a aprenentatge com a companyia i maduresca a escena com a intèrprets. L'entrada dels striptease, que no apareix en la peça (fins ara) inèdita de Brossa és molt coherent. Perquè el vestit és un engany. Una agent de la BRIMO se sent més forta amb les proteccions posades. Sense elles, se li cau la porra de les mans. Iago Pericot (Adam i Eva) també hi combreagaria. Els Pirates han tornat a Brossa per beure de la deu de la creació que es dirigeix a un públic però sense donar-li massa interès. Ara, el que toca és veure com han crescut en el seu procés de consolidació de companyia en el proper muntatge. sigui al maldà o en espais és grans. La màgia no entén de mides ni limitacions.

El poeta i dramaturg català Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) va homenatjar l'actor, transformista i cantant italià Leopoldo Frégoli (Roma, 1867 - 1936) amb l'obra «El gran Fracaroli» el 1962. La companyia d'Els Pirates Teatre ja han treballat Brossa en altres ocasions («Teatre de carrer», «El darrer triangle» i «La quarta dimensió»), però aquesta vegada recorren a l'obra fregoliana i a altres propostes brossianes —molt poc interpretades com tota la immensa creació escènica de Brossa— per extreure una sèrie de peces breus —crec que més d'una dotzena llarga— que, en clau de cabaret i teatre de varietats populars, formen una olla barrejada de gèneres d'herència parateatral: màgia, teatre d'ombres, clown, transformisme, música...Per aconseguir una ambientació adequada al teatre brossià, han creat una escenografia de cortinatges i teló, tarima de caixes i telons transparents, que aprofita al màxim la reduïda capacitat d'El Maldà, sense deixar de banda els típics quadres de l'antigor que acostumen a decorar les parets de la sala i recobrint al fons de l'escena el mur de la porta balconera.«Gran Fracaroli», sense l'article "El" que porta l'obra original de Brossa per remarcar la presència en aquesta versió d'actors i actrius, té la intenció de posar-se com un mirall davant els espectadors i distorsionar-los perquè s'hi vegin reflectits a trossos, que és una manera de qüestionar els principis intocables i les absolutes veritats, i tampoc obvia una de les etiquetes de Brossa: despullar de tant en tant a escena una actriu per denunciar l'abús sobre la dona, una denúncia que Els Pirates Teatre passen pel filtre de la «llei d'igualtat» despullant també un actor. Dues escenes d'estriptís naturista i sense càrrega eròtica que acaba amb una única concessió, plis plas!, deixant a la vista del respectable els pompis del parell de personatges.«Gran Fracaroli» és un espectacle fresc, malgrat que el seu origen parteix de més de cinquanta anys enrere, perquè la companyia d'Els Pirates Teatre han adaptat les diverses situacions de Joan Brossa a l'estètica i els costums actuals. Però tot i així, els espectadors hi trobaran encara l'alè poètic brossià, el seu gust per la llengua, a vegades surrealista, la lletra menuda entre bambolines, l'absurditat de situacions quotidianes, la incomprensió davant de segons quines accions i, sobretot, la guspira de la sorpresa inesperada. Vuitanta minuts màgics sense l'engany de la màgia, sempre a cara descoberta i amb els mínims recursos a l'abast de tothom per extreure'n el màxim. (...)