El poeta i dramaturg català Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) va homenatjar l’actor, transformista i cantant italià Leopoldo Frégoli (Roma, 1867 – 1936) amb l’obra «El gran Fracaroli» el 1962. La companyia d’Els Pirates Teatre ja han treballat Brossa en altres ocasions («Teatre de carrer», «El darrer triangle» i «La quarta dimensió»), però aquesta vegada recorren a l’obra fregoliana i a altres propostes brossianes —molt poc interpretades com tota la immensa creació escènica de Brossa— per extreure una sèrie de peces breus —crec que més d’una dotzena llarga— que, en clau de cabaret i teatre de varietats populars, formen una olla barrejada de gèneres d’herència parateatral: màgia, teatre d’ombres, clown, transformisme, música…

Per aconseguir una ambientació adequada al teatre brossià, han creat una escenografia de cortinatges i teló, tarima de caixes i telons transparents, que aprofita al màxim la reduïda capacitat d’El Maldà, sense deixar de banda els típics quadres de l’antigor que acostumen a decorar les parets de la sala i recobrint al fons de l’escena el mur de la porta balconera.

«Gran Fracaroli», sense l’article “El” que porta l’obra original de Brossa per remarcar la presència en aquesta versió d’actors i actrius, té la intenció de posar-se com un mirall davant els espectadors i distorsionar-los perquè s’hi vegin reflectits a trossos, que és una manera de qüestionar els principis intocables i les absolutes veritats, i tampoc obvia una de les etiquetes de Brossa: despullar de tant en tant a escena una actriu per denunciar l’abús sobre la dona, una denúncia que Els Pirates Teatre passen pel filtre de la «llei d’igualtat» despullant també un actor. Dues escenes d’estriptís naturista i sense càrrega eròtica que acaba amb una única concessió, plis plas!, deixant a la vista del respectable els pompis del parell de personatges.

«Gran Fracaroli» és un espectacle fresc, malgrat que el seu origen parteix de més de cinquanta anys enrere, perquè la companyia d’Els Pirates Teatre han adaptat les diverses situacions de Joan Brossa a l’estètica i els costums actuals. Però tot i així, els espectadors hi trobaran encara l’alè poètic brossià, el seu gust per la llengua, a vegades surrealista, la lletra menuda entre bambolines, l’absurditat de situacions quotidianes, la incomprensió davant de segons quines accions i, sobretot, la guspira de la sorpresa inesperada. Vuitanta minuts màgics sense l’engany de la màgia, sempre a cara descoberta i amb els mínims recursos a l’abast de tothom per extreure’n el màxim. (…)