Ressonen als contes psicodèlics de Pau Riba i de’n Sisa, dels primers Canet Rock més lisèrgics. Se sap quan arrenquen una cançó però es poden allarga les tornades i les estrofes i els instants musicals amb la frescor del que es beu una cervesa una tarda a l’ombra d’un bosc de pins de la Costa Brava. Es pot beure de pressa o jugar amb l’escuma refrescant gola avall. El seu so de puntejat i rascat de guitarra ressona a un Bob Dylan però el que acaba dominant és una espontaneïtat i unes ganes de passar-s’ho bé entre ells i amb el públic (“ui, són molt incòmodes les cadires del Grec; potser millor si us aixequeu, punyeteros, i us poseu a ballar”). La pinta és la dels dibuixos animats dels Scooby Doo sense cap misteri a descobrir. Símplement, gratar-se darrere l’orella, fer un glop llarg, estirar-se a terra amb el clarinet o canviar de guitarra perquè es desafina a cada tema, de tant grapejar-la.

Es consideren, provocadors, el segon millor grup de l’Espolla (no queda clar quin deu ser el primer). Es van fundar el 2017 i ja tenen un grapat de disc (i amenacen de treure’n un cinquè aquest mes d’octubre). Les lletres de les cançons conjuguen sovint en la primera personal del singular. Narren petites peripècies, principalment de perdedors, però amb aquella esperit inconformista del que es rebel·la a la vida grisa de 8 a 15h en una oficina. El seu to és desenfadat i es trenca, sigui folk accelerat o balada tendra amb frases musicals que desdibuixen uns acords que sols, sonarien de seguida massa gastats.

La seva experimentació permet transformar-se en trobadors medievals i en fer una Passió laica al Maldà, Sant Pere el farsant (que també es podria cure a la Biliobteca de Catalunya: És evident que el 30 monedes (de Judes i de la pròpia discografia de la banda) en fa un link evident. El Festival Grec ha muntat un concert per congregar prop de 2000 persones en un concert. Possiblement, el seu primer mini Sant Jordi outdoor, en un ambient que casa molt amb les abarques, les camises estampades, els pantalons d’esport i les vambes tancades amb mitjons curts. Els agrada caricaturitzar-se, sigui de Gràcia, d’Espolla o de figueres. El seu univers neda al Mediterrani i es desplaça amb Bicing Però també sap que la majoria de mortals necessiten sortir amb temps per arribar al darrer metro de Poble-.sec (L3) o de pl. Espanya (L1). Ahir molts seguidors de la Ludwig van entrar per primer cop a l’Amfiteatre Grec. Ja a la primera cançó corejaven la tornada (com tot concert amb el públic còmplice). Els teatrers tenim molt a aprendre d’aquesta colla de la música. Quina estranya vibració hi hauria a platea si el públic coregés el “to be or not to be” o el “He mort el llop” de la mateixa manera que El meu amor se n’ha anat de vacances. L’estiu esclata amb La Ludwig Band als peus de Montjuïc (tot i que també sonaran amb catifa pelfada de tardor dins d’un garatge a la tardor/hivern).