Txema Muñoz atrapa l’atenció de la canalla només amb el gest i amb esquitxos de màgia. És un clown, de gavardina llarga, d’exèrcits de culleretes a les butxaques i també d’un joc amb la desaparició d’objectes màgica. L’espai sonor de Gota el domina el gotejar pausat en el que podria ser una barraca en la qual decideix fer una breu estada un clochard sense massa sort amb la convivència amb els altres. Aquest nou personatge podria ser veí de barraca de Leandre (Rien à dire), de Claire Ducreux (Fleurir les abîsmes), de Pau Palaus (Embolic) o de Pepa Plana (Paradís pintat), entre molts d’altres.

Al protagonista d’aquesta peça l’aclapara que tots vulguin pujar a l’escenari a provar de primera mà la desaparició d’una cullereta de cafè o que ragin monedes del seu nas. Ell, en canvi, es deixa persuadir per la música que regala la pluja que deu haver-hi fora. O la fuita que deu haver-hi en el dipòsit d’aigua, que és el sostre d’aquest lloc imaginat. És una troballa el punt de clown, encara tendre, que sap resoldre bé la interacció amb l’espectador que salta a l’escena i que no li entén els gestos perquè segui, perquè estiri la cama o el braç que ell aixeca, en el joc mimètic de Copiar de Quim Giron (i que l’un faci el truc; i l’altre es quedi veient visions). Un ésser vulnerable que fa màgia és molt més empàtic i sorprenent que un mag que infla el pit i es posa medalles o respon amb altivesa la vulnerabilitat de l’espectador que és interrogat.

La màgia és l’element que atrapa, però alhora, cobra una pàtina dramatúrgica, de personatge, de situació, que sap tancar, a més amb una coreografia estudiada dels sons per anar imitant els diferents instruments de la banda sonora, mentre construeix un ocell de papiroflèxia i es treu tota una gàbia de dins de la gavardina. Fantastic i tendre, sorprenent i empàtic