Encara que no li faci falta reconeixement (ja el té més que guanyat després d’anys i anys de feina), l’ombra de Leandre Ribera és allargassada. No sols és la seva influència en la majoria dels clowns catalans (i de més enllà), sinó que és sol·licitat pels seus companys per dirigir els seus shows. I això ha passat en aquesta fira per almenys dos espectacles que ha vist un servidor, Woof d’en Pere Hosta i aquesta Gota de Txema Muñoz. De segur que l’assessorament de Leandre Ribera (i la visió externa de la delicada Claire Ducreux) ha apuntalat el show buscant la comicitat en el moviment i el gest, però també en la poesia que s’amaga en el missatge: sols amb la màgia i la imaginació podem veure dringar gotes d’aigua com monedes al fons d’un cubell.

Txema Muñoz es presenta amb la seva gavardina cridat pel so de les gotes caient. Les vol atrapar i sembla que és més fàcil agafar-les amb una cullera que no amb un cubell (sobretot si aquest està foradat). Però més que gotes el que veurem caure seran desenes de culleres de dins el seu abric. Sembla que el fantasiós Txema creu que és més senzill agafar gotes que cauen del cel amb culleres. Però aquesta missió necessita col·laboradors. Ràpidament, comença a interactuar amb el públic i veiem com ràpidament se’l posa a la butxaca, com dirigeix la comicitat per fer riure a la gent que treu a escena amb jocs de màgia molt ximples. No juga a avergonyir a ningú, però tampoc els hi posa fàcil. Però les arts de carrer, i per extensió aquesta Fira de Tàrrega, crea relacions molt sanes, on tothom, grans i petits, se sumen a la causa i ningú es fa l’ofès ni l’avergonyit. D’altra banda, això és un gran mèrit de l’artista que condueix aquests moments buscant l’equilibri entre la desesperació i la paciència amb la seva víctima. No tots poden dir el mateix. Quants mags hi ha hagut que han estat una mica massa sagnants amb aquell que conviden a l’escenari?

La màgia de la proposta està en el personatge entre tendre i babau que crea Muñoz. L’expressió gestual és el 75% d’un clown i tot ho posa al servei de la màgia. Una bona manera de despistar aquell personal que vulgui buscar el truc on no hi és. Amb la combinació d’un disseny sonor acurat i vital per donar sentit a la proposta, l’únic que se’l pot criticar és que en moments es perdi el focus del joc de la gota, substituint-lo per altres sketchs amb la complicitat pel públic. Però sempre es deixa un as a la màniga. O més aviat unes quantes gotes. Un truc final que ens deixa a tots amb la boca de pam, sols amb l’ajuda d’un embut i una tassa. Tanmateix, si hom té la capacitat de reunir tots els jocs com peces d’un trencaclosques veurà clar el dibuix: si estiméssim l’aigua com els diners en metàl·lic, potser valoraríem cada gota com una moneda.