Quina satisfacció poder trobar una peça en què, amb un joc de tecnologia preindustrial (aparentment) es fa tota una denúncia al món del plàstic tecnològic. Es fa, a partir d’un conte jueu (del que se li extreu l’ànima, tota voluntat evangelista), i se l’ reomple amb plomes de funda nòrdica.

1927 té tot un llenguatge característic. Combina la música (en dirfecte i gravada), la projecció i la microinterpretació. És molt complicat defensar personatges a partir de la gesticulació i del to de veu, però, aquesta escola d’actors envejable de les illes britàniques, aconsegueixen respondre al repte amb encert. La blancor dels rostres els apropen al món del clown i del mim. Però amb l’estètica de principis del segle XX, remet a un expressionisme alemany, a uns personatges i unes situacions divertidament farsesques. Però la tensió de la trama (i de la tesi!) fa que no sigui un notable entreteniment o una demostració de les aptituds d’actors. La companyia ja va presentar recentment una adaptació de La flauta màgica al Liceu. Els que la van veure, celebren més aquesta altra producció perquè han pogut tensar la trama, sense la necessitat de ser fidels a una partitura i una lírica que li agrada  allargar-se i repetir-se. 

Aquest Golem, en realitat, ve a ser un cant al gaudi de viure. A sentir-se únic. Combrega amb la dèria de Momo, de Michael Ende, tot i que amb un llenguatge més estripat, menys harmoniós. Si en un lloc, l’acumulació de coses acaba sent esclavitzant, en Ende, és el temps el que anul·la les persones. La llibertat dels punkis en un garatge (sempre que no afecti el veïnat) és el bé que es perd. Els de 1927 combreguen amb ell so de la cafetera que clama quanha tret tot el suc i haurien de fugir de la perfecció del món de càpsules i aparells que no deixen veure les entranyes. Les amaguen. Teòricament, ho fan per la comoditat de tots. Obligant-los a què tota la roba de llit sigui d’Ikea perquè té unes mides incompatibles amb la resta dels dormitoris. Pervers consumisme… com a mínim, tinguem el plaer de riure’ns de la nostra tragèdia quotidiana.