No és la primera vegada que Àlex Rigola s’enfronta a aquest text de David Mamet. L’any 2003, a l’inici de la seva etapa com a director artístic del Teatre Lliure, va muntar un Glengarry Glen Ross de molt embalum escenogràfic i sonor. Ara, vint-i-un anys més tard, dirigeix al Heartbreak Hotel –fins al 17 de novembre– una nova versió d’aquest clàssic contemporani de 1983, estrenat per primera vegada al National Theatre de Londres i mereixedor del Premi Pulitzer de Teatre i del New York Drama Critics Award. Rigola persevera en una concepció despullada o essencial del teatre, sense els fastos que havien caracteritzat els seus primers treballs. Fidel als manaments del seu inèdit “decàleg per a una veritat escènica”, està determinat a oferir-nos el treball –el talent, la força– actoral en tota la seva magnitud, sense interferències que el desvirtuïn.

Els noms dels actors –crèdits i dramatis personae alhora– figuren en una pissarra que, en l’obra, remet a la classificació dels venedors d’una agència immobiliària. El títol de la peça està escrit amb guix a terra; tot l’utillatge que necessiten per explicar-nos aquesta història consisteix en dues cadires i un feix de papers. L’arrencada és d’allò més orgànica, i ens sedueix la manera desimbolta com Francesc Garrido –Levene, en l’original– i Miranda Gas –Williamson– se’ns adrecen i conversen entre ells, amb una fingida camaraderia que, a poc a poc, va deixant al descobert les desavinences i conflictes entre els personatges. Aquests, emancipats en certa manera de l’obra –però fidels a ella– i “contaminats” pels intèrprets que els cedeixen el nom i els donen vida, es prenen la llicència d’aclarir quatre coses al públic.

Resulta molt plaent veure aquests brillantíssims actors donant-ho tot: la direcció de Rigola és precisa i, alhora, s’hi respira llibertat

Assistim a les relacions entre una colla d’agents immobiliaris que, sotmesos a incentius humiliants i amenaces d’acomiadament, s’enfronten o s’alien per incrementar el marge de benefici, enfonsant-se cada cop més en la mesquinesa i la il·legalitat.  L’original partia d’un elenc íntegrament maculí, però Rigola ha optat –amb molt d’encert– per introduir-hi dues actrius: Miranda Gas, que interpreta la cap de vendes, i Sandra Monclús, que assumeix l’irascible i malparlat Moss, un personatge mancat d’escrúpols i amb una gran capacitat de manipulació. Completen el repartiment Pep Ambrós –el Ricky Roma de l’original– Andrés Herrera –Aaronow, desesperat perquè no aconsegueix tancar vendes– i Àlex Fons, en un paper més circumstancial de comprador indefens davant les argúcies dels comercials.

El personatge de Garrido –una mena de Willy Loman dels anys vuitanta– es revela com el gran perdedor de la història: el seu relat al·lucinat sobre una venda exitosa que creu haver tancat –necessita desesperadament tornar a confiar en el seu instint– n’anticipa la desfeta. Més ferotge encara, i no del tot derrotat, resulta el personatge d’Ambrós, un encantador de serps que mobilitza tota la seva energia per acorralar els clients amb el seu combinat de mentides, raonaments capciosos i vincles fingits. Entrenat en una oratòria d’encoberta, astuta agressivitat, sap molt bé com fer servir l’argument del relativisme moral –així com una furiosa apologia de la llibertat individual– per exaltar l’ambició i despertar en els potencials clients el desig de comprar. És també portador d’una ira descomunal que, quan sobrevé, el transmuta de dalt a baix. I que bé transmet l’actor tot aquest perill!

Aquests self-made men entrenats en la venda ‘a porta freda’ són homes d’acció que, paradoxalment, ho fien tot a la seva capacitat de persuasió

Resulta molt plaent veure aquests brillantíssims actors –el càsting és immillorable!– donant-ho tot: la direcció de Rigola és precisa i, alhora, s’hi respira llibertat. L’essència dels diàlegs es manté en tota la seva duresa, si bé alguns referents i notes de societat s’han actualitzat. Les interaccions manifesten fins a quin punt el capitalisme més salvatge i depredador ha calat en els personatges, preocupats tant per la seva supervivència com per la seva reputació. Garrido i Ambrós, sobretot, encarnen el prototipus del self-made man. Entrenats en la venda “a porta freda”, són homes d’acció que, paradoxalment, ho fien tot a la seva capacitat de persuasió, és a dir, als fascinants relats d’èxit o confort que són capaços d’aixecar amb els seus discursos. El risc és el que els posa a to, i l’orgull de viure del seu enginy. Se senten d’una raça en extinció, cowboys en un món de buròcrates i pixatinters. Ara mateix, però, es revelen sobrers, meres deixalles del somni americà. I, malgrat això, sortiran a vendre i a perdre-ho tot. 

Crítica publicada a El Nacional.cat el 9 d’octubre de 2024