Diuen que la venjança és un plat que se serveix fred. I, tot i que Calixto Bieito està massa ocupat dirigint òperes a tort i a dret per tots els escenaris lírics del món com per perdre el temps en venjances personals. , no hi ha dubte que el final de la seva visió d’aquest hipnòtic cim de l’òpera barroca que és el “Giulio Cesare” de Händel, en té quelcom de lúdica venjança. Però en té encara més de lúcida lògica creativa i fidelitat a una forma d’entendre tant l’òpera com el món, que es manté fidel al llarg del pas del temps.

Si sou seguidors de la seva trajectòria i/o bons coneixedors de l’historia recent del Liceu, potser vau ser testimonis al seu moment o heu sentit a parlar de l’enorme escàndol que Bieito va organitzar amb el seu muntatge de la verdiana “Un ballo in maschera”. Bieito situava l’obra en els anys de la transició espanyola. I feia que els conspiradors de l’antic règim es reunissin a uns banys semicirculars, cadascú d’ells amb els pantalons abaixats i segut a la seva corresponen tassa de vàter. En aquest escenari, les clavegueres del poder adquirien una ben explícita dimensió escatològica. . Però alhora, recordant-nos la dictadura fisiològica a la qual estan condemnats tots els cossos, ens recordava també la tremenda banalitat d’una persecució del poder que en té quelcom d’intent de fugida d’allò que no admet escapatòria. La condemna de mort és l’estigma amb el qual naixem. I allò que passa darrera la porta dels excusats, no deixa de ser un recordatori més d’aquesta finitud.

Doncs bé: arribada l’escena final de l’òpera de Händel , Bieito recupera aquelles tasses , tot i que les transforma aquest cop en objectes d’or massís. Quelcom que pot semblar una bona extravagància. Però que no resta tan lluny de la realitat: tothom ha sentit a parlar de posseïdors de grans fortunes que han caigut en temptacions similars . Tornant a l’escena: ara, aquest Cèsar republicà que somia en convertir-se en dictatorial emperador i aquesta reina d’Egipte que somia en assolir noves quotes de poder gràcies als vincles eròtics i sentimentals que s’han creat entre ella i l’home més poderós de Roma, decideixen fer-se regals mutus . I ( oh, sorpresa!) resulta que tots dos han trobat que l’escatològica tassa d’or, és allò que més li escau a l’altre.

Seguts damunt tan sumptuosos vàters en companya de la resta de personatges, tots dos poden creure també en la ficció dels finals feliços. Però nosaltres no oblidem que d’aquí no res, Cèsar serà assassinat de forma col·lectiva als peus de l’estàtua de Pompeu. Sí, del mateix Pompeu (vet aquí la paradoxa) contra el qual havia lluitat Cèsar, i el cap decapitat del qual , juntament amb d’altres vísceres, té un macabre protagonisme al tram inicial del muntatge de Bieito. I nosaltres no oblidem tampoc que Cleòpatra acabarà suïcidant-se després d’haver mantingut un altre afer històric amb Marc Antoni, i d’haver estat derrotada per Octavi, l’emperador August. Després dels finals feliços, arriben els finals gens feliços. Després dels miratges que ens proporcionen els trons daurats destinats a les deposicions corporals, arriba la gens gloriosa evidència: tots els somnis de poder, acaben a la mateixa claveguera letal en la qual acaben els somnis de qui només pot somiar en sobreviure un dia més.

Les tasses d’or, d’altra banda, li serveixen també a Bieito per ubicar els personatges de Händel en un territori contemporani ple a vesar d’aquella mena de depredadora riquesa que es lliura amb els braços oberts al miratge de l’ostentació kitsch. Bieito estructura el seu muntatge al voltant i dins l’interior d’una gegantesca estructura metàl·lica i giratòria que l’escenògrafa Rebecca Ringst ha dissenyat i ell mateix ha imaginat, tot prenen com a model el pavelló que l’Aràbia Saudita ve instal·lar a l’Expo 2020 celebrada a Dubai. I ja sabem com sovint aquestes expos i aquests pavellons, són utilitzats pels governs dels països als quals representen com a fictici aparador que amaga realitats d’aquelles que es volen amagar sota la catifa, i no pas exhibir davant la mirada mundial.

Bieito arrenca la seva posada en escena situant-se a les zones fosques del pavelló, mentre l’afligida vídua de Pompeu i el no menys dolgut fill de la parella, tramen la seva particular venjança, i el cap del difunt no rep altra sepultura que la que ofereix una trista bossa del súper. Però a mesura que la reina posa en marxa uns jocs de seducció tan poc subtils com la mena de llampant ressort de luxe en el qual pot lluir cos i banyador, i a mesura que el seu no menys ambiciós germanet-marit pot demostrar-nos envoltat de “boys” que un bon gelat resulta tan afrodisíac com mitja dotzena d’ostres, l’estructura giratòria i les seves parets-pantalla, adquireixen una altra dimensió. I aquesta dimensió en la qual hi caben inacabables jeroglífics i paisatges enlluernadorament coloristes , li serveix també a Bieito pot potenciar l’humor que desprenen aquesta colla de testes coronades o ansioses de coronació enxampades per la luxuriosa eròtica del poder, de militars a la recerca d’una victòria final, i de familiars afligits que anhelen venjar-se fent córrer la sang de l’enemic.
I mentre William Christie convida l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu a familiaritzar-se amb els instruments antics per tal d’extraure-li a la formació totes les seves tessitures barroques (quelcom que assoleix de forma ben notable), la veu però també les aptituds interpretatives del Cèsar Xavier Sabata i (especialment) de la reina Cleòpatra de Julie Fuchs brillen a l’altura que es mereixen tan regies personalitats .