La professora pesadeta del Saint Helen encarrega a les noies de la classe que facin un treball sobre la història de les seves mares i àvies. És un exercici de recerca i de redacció que no interessa cap alumna. Aquest recurs permet veure quina era la situació de la dona a Amèrica des dels anys 20 i fins a l’actualitat. Els uniformes potser no han canviat però, afortunadament, sí que molts comportaments. Scarlett és la noia que, no se sap ben bé perquè, cau malament en el grup. I se la margina. Sobretot quan es troba una manera de fer escarni ràpidament. És una bomba que ella procura combatre (no sempre amb la jugada més efectiva) i que l’hagués pogut dur a una situació insostenible. El caràcter es posa a prova i només si és té prou fortalesa i intel·ligència se surt del pou. Scarlett, sense proposar-s’ho es troba enmig de l’huracà i veurem com es resol. El mantra de les nenes (que deurien haver après de les mares) és que “les nenes ens ajudem”. Però no està clar si en fer-ho, s’enfonsa alguna companya despietadament.

La peça va molt més enllà del feminisme i del bulling. Si mostra una Scarlett polièdrica (amb canvis constants de vestuari) les altres noies de la classe es queden amb uns simples estereotips. A part de la víctima, també es vol captar la feblesa del grup que reacciona individualment amb l’exclussió de la protagonista per a protegir-se elles mateixes. El refugi del grup reforça el paper de la líder però, sobretot, afebleix les més porugues: saben que totes podrien caure en l’escarni públic. Com també es podria veure (i participar al 1000likes de Nus Cooperativa. O partir del record de Recreo i d’una certa venjança a Here comes your man per la participació de festes de celebració d’aniversaris de la graduació.

L’espai de Girls like that és molt suggerent. Uns simples gronxadors que esdevenen pupitres de l’aula, espais per a la intimitat, festes a la piscina d’un dels nens del curs… L’estructura és molt clara i es fa un salt d’escena a partir de cançons que interpreten elles amb música gravada. Tota una coreografia que apropa la peça (escrita el 2013) als ritmes de les adolescenbts d’aquesta primavera del 2022. Ja no hi ha la ingenuïtat d’El despertar de la primavera, però són contínues les sorpreses i els desenganys: Una foto d’una noia nua suposa el seu ridícul; d’un noi, és quasi un gest d’orgull i d’exhibició perquè reforça els rols de la sensible o de conqueridor. Les cinc noies es doblen en múltiples personatges. També en els nois que són una divertida caricatura; és molt bona aquesta acció perquè trenca els moments de tensió i aporta ritme i perquè permet ampliar les mirades i superar l’entorn convençut. A Barbes de balena, una peça que també naixia de la recerca de les mares i àvies de les actrius, el públic era eminentment femení perquè no s’havia procurat de donar claus per als nois. Girls like that externalitza les ulleres liles a tot tipus d’espectadors.